Fonamentalment hi ha dos tipus de bufs: els respiratoris i els cardíacs o cardiovasculars. Un dels bufs respiratoris més importants és el buf bronquial , produït normalment per l’aire en passar per la laringe i els bronquis i que, patològicament, no queda esmorteït pels alvèols quan es troben buits d’aire i plens de materials més viscosos i, per tant, més bons transmissors del so; si aquests materials són molt densos (com en el cas d’una pneumònia) el buf és molt intens i és anomenat tubari . En cas d’embassament pleural hom pot auscultar un buf suau en l’espiració anomenat buf pleural . La presència de cavitats pulmonars comunicades a un bronqui (com una caverna tuberculosa) pot donar un buf d’una ressonància especial anomenat cavitari , que si té un timbre metàl·lic s’anomena amfòric . Els bufs cardiovasculars són deguts a les vibracions produïdes per turbulències en el fluix sanguini. Això es dóna quan el fluix és molt abundant o va a gran velocitat, com en els estats hipercinètics de l’embaràs i de l’hipertiroïdisme; quan hi ha variacions del diàmetre dels vasos o dels orificis per on passa la sang, com en les valvulopaties cardíaques i en les estenosis, dilatacions i fístules vasculars; o quan minva la viscositat de la sang, com en les anèmies. Els bufs cardíacs poden classificar-se en: sistòlics, diastòlics i continus segons que s’auscultin en la sístole, en la diàstole o en tots dos períodes, respectivament; orgànics i funcionals , segons que tradueixin una anomalia cardíaca o no; de regurgitació i d’ejecció segons que es deguin a defectes en el tancament o en l’obertura d’una vàlvula, respectivament. La localització, la intensitat i les característiques acústiques dels bufs són de gran importància diagnòstica. Els bufs vasculars extracardíacs solen ésser continus i ocasionats per estenosis congènites o adquirides (plaques d’ateroma), dilatacions (aneurismes), fístules o neoformacions vasculars.
m
Patologia humana