bufalaga

Thymelaea sp (nc.)

f

Botànica

Gènere de mates o petits arbusts, de la família de les timeleàcies, de fulles grisenques o esgrogueïdes, perennes, i flors menudes, poc vistoses, generalment grogues, agrupades a l’extrem de les tiges o solitàries a l’axil·la de les fulles; tenen fibres sedoses tot al llarg de les tiges, sota l’escorça.

La bufalaga hirsuta  (anomenada també  pala marina o palmerina ) ( T. hirsuta ) té les fulles menudes, corbades, blanques i hirsutes pel dret, i verdes i glabres pel revers, les branques penjants i les flors agrupades; es fa a les platges i als arenys litorals i també als erms interiors de les contrades mediterrànies molt eixutes. La bufalaga tintòria (dita també badaolles ) ( T. tinctoria ), de fulles primes i rígides i flors solitàries, té les tiges peludes i, a l’extrem, fulloses; amplament difosa —amb l’excepció de la varietat nivalis , exclusiva dels Pirineus—, és característica de la brolla de romaní i del bruc d’hivern. Als Països Catalans, ultra aquestes dues bufalagues, que són les més típiques, es fa la bufalaga nítida ( T. nitida ), que té les fulles linears, recobertes de pèls blancs i sedosos, i les flors agrupades, i creix a la brolla de romaní i bruc d’hivern, al País Valencià; i també la bufalaga baleàrica ( T. myrtifolia ), d’abundants pèls llanosos i esborrifats, que té les fulles estretament ovades i les flors generalment solitàries; es fa a Mallorca i a Menorca, a les carenes ventoses o a redós de dunes consolidades.