Els pitagòrics i els estoics admetien el buit fora del món, els primers com una matèria ambient, assimilable a l’aire, i els darrers com un “incorporal”. Per contra, Parmènides, que identificà el buit amb el no-res, en negà l’existència, perquè l’existència del no-res seria contradictòria. Però els principals partidaris del buit a l’antiguitat foren els atomistes (atomisme), per als quals el món es componia de dos principis: els àtoms (= matèria = ésser) i el buit (= espai, = no-res), que feia possible el moviment dels àtoms i explicava la compressibilitat dels fluids i la diferent densitat dels cossos. El principal negador del buit fou Aristòtil, per al qual no hi podia haver buit fora del món, car aquest era limitat per l’última de les esferes, ni al món, perquè faria impossible l’existència i la transmissió del moviment (els cossos s’hi haurien de moure a una velocitat infinita i seria possible l’acció a distància). La negació del buit es convertí en un dels dogmes bàsics de la cosmologia aristotèlica (amb l’excepció d’Estrató de Làmpsac, que combinà la doctrina d’Aristòtil amb la de Demòcrit) i escolàstica, i donà lloc a la idea medieval de l’"horror” de la natura al buit, amb què hom explicava fets com l’ascensió de l’aigua en una bomba aspirant. La discussió de la cosmologia aristotèlica, iniciada pels occamistes al s. XIV, donà lloc a un ressorgiment de les concepcions atomistes sobre el buit, que toparen, però, en ple s. XVII, amb l’oposició de Descartes, el qual, identificant matèria i extensió, declarava impossible l’existència del buit. Tanmateix, a partir del Renaixement, hom plantejà la qüestió cada vegada més en termes experimentals que defugien l’especulació metafísica, amb la qual cosa aquesta qüestió esdevingué un problema de física.
m
Filosofia
Física