El terme bureaucratie fou emprat per primera vegada cap a la meitat del s XVIII per l’economista Vincent de Gournay, i esdevingué corrent al s XIX per a indicar el govern exercit pels funcionaris, i no pels polítics. Gaetano Mosca mostrà (1895) com la burocràcia és part fonamental de l’estructura dels grans imperis i estats, talment que hom pot classificar tot sistema polític —des del punt de vista de la seva organització— bé com a burocràtic , bé com a feudal . Robert Michels estengué aquest concepte a l’organització interna dels partits polítics (1911). El tipus ideal de burocràcia fou desenvolupat per Max Weber, que despullà aquest terme de la seva càrrega pejorativa (1921): segons ell, és un element neutral, indispensable per a assolir racionalment els objectius d’una societat complexa, sobretot si és una societat industrial. Les característiques del tipus ideal de burocràcia són: àrees fixes de jurisdicció, lleis i reglaments per a regular-les, jerarquia i delimitació de la jurisdicció per al cos de buròcrates, administració basada en documents escrits, preparació especial, nomenament i promoció regulats i sou fix dels funcionaris. Les disfuncions, irregularitats i crisis creades per la burocràcia han estat estudiades per Robert K.Merton (1940). Samuel N.Eisenstadt (1958), P.Blau (1963), T.Caplow (1954) i K.Wittfogel (1954) han analitzat els fenòmens de corrupció i parasitisme que acompanyen les burocràcies en el si dels grans sistemes despòtics de govern i d’organització social.
f
Sociologia