La càbala especulativa, o càbala pròpiament dita (l’anomenada pràctica -ma’sīt- degenerà en màgia i ocultisme), disposa d’uns procediments exegètics propis (guematria, notarikōn, temurà) per a llurs interpretacions del món, del seu origen i dels seus misteris. Déu és considerat infinit, principi de totes les coses i desconegut i incomprensible per a les criatures. De la divinitat procedeixen per emanació deu atributs, anomenats sefirot. L’ànima, emanació d’una sefirà, existeix abans del naixement, té diversos graus i consta d’un element masculí i d’un altre de femení; hom admet la metempsicosi.
Generalment hom sosté que la càbala tingué l’origen en la captivitat de Babilònia. Una part de l’Antic Testament, de la literatura apòcrifa i deuterocanònica i de la producció filosòfica de l’escola jueva d’Alexandria, l’ensenyament esotèric transmès pels fariseus i els essenis, el misticisme d’Akibà ben Yosef i de Sime’on bar Yoḥay (segle II), diversos comentaris bíblics apareguts del segle V al VII, especialment el Llibre de la creació, i nombrosos texts d’inspiració escatològica dels segles VII i VIII han d’ésser considerats cabalístics, malgrat que el terme càbala no aparegué en el judaisme abans del segle XI.
La càbala assolí el desenvolupament màxim (segles XII i XIII) com a reacció contra a filosofia racionalista de Maimònides: el Séfer ha-Bahir (~1180), escrit a Provença, constitueix el primer assaig sistemàtic sobre la càbala, estesa ben aviat, principalment per Iṣḥaq el Cec, a les comunitats jueves provençals. A la península Ibèrica, ultra la notable escola de l’aljama gironina (escola cabalística de Girona), tingué aviat nombrosos seguidors: Abraham Abū-l-’Afiya, Yosef ben Abraham ibn Chicatella, etc., les obres dels quals influïren fins i tot en l’humanisme cristià (Pico della Mirandola, Reuchlin). A aquesta època pertany la redacció definitiva de l’obra clàssica de la càbala, el Zohar (Llibre de l’esplendor), divulgada per Mošé ben Šem Ṭob de Lleó.
L’expulsió del 1492 produí un nou floriment de la mística, la qual, gràcies a cabalistes sefardites emigrats (Ya’aqob Berab, Yosef Caro), originà un centre important a Safed (Mošé Cordovero, Iṣḥaq Lúria, Hayyim Vital, etc.) durant els segles XVI i XVII i derivà, un segle després, en l’hassidisme, nascut a Polònia i encara vigent.