Atenent a la forma, pot ésser muntada en filera o en semicercle, segons que sigui a la nau central de l’església o a l’àbsis. Comunament de fusta, la decoració a partir del segle IX s’anà depurant, i conquerí la màxima riquesa artística durant els períodes gòtic i barroc. En el període gòtic tardà són decorades amb exuberància totes les parts de les cadires amb motius vegetals i animals (el cadirat de la catedral de Barcelona, obra conjunta de Pere Sanglada, Pere Joan i Macià Bonafè, entre eltres, és dels segles XIV-XV). Durant el Renaixement foren introduïts en la decoració, més austera, elements propis: medallons, escuts (cadirat de la catedral de Toledo, obra de Felipe Bigarny i Alonso Berruguete, 1539-1541). Amb el barroc es tornà a l’exuberància (cadirat de la Seu Nova de Lleida, obra desapareguda, de Lluis Bonifaç, 1775-79). Dins el corrent decorativista francès, estil Lluís XVI, hi ha l’antic cor de l’església del Pi, obrat el 1771, amb temes xinesos, i, com a exemple de cadirat no religiós, el de l’amfiteatre del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
m
Art
Tecnologia
Cadirat de la catedral de Barcelona
Fèlix González (CC BY-NC-ND 2.0)
Conjunt de cadires integrades a l’estructura del cor de les esglésies o de les sales de reunions.