L’existència del cafè com a establiment públic és documentada a l’Aràbia des del s XV. D’allà passà a Turquia, des d’on es difongué a Europa a través de Venècia a mitjan s XVII. A Anglaterra, en fou l’introductor el grec Pas Rosee, el qual obrí un establiment a Londres (1652); foren també importants el Saint James i el Rose. A Alemanya, el primer lloc on hom obrí un cafè fou a Leipzig (1674), seguit de Ratisbona i de Stuttgart. A França fou el sicilià Francesco Procopio dei Coltelli qui obrí (1702), a París, diversos establiments d’aquesta mena, tals com el de la rue de Tourmon i el de la Comédie Française, que aviat es convertiren en els centres de reunió de molts intel·lectuals de l’època. A Itàlia és molt famós el cafè Pedrocchi, a Pàdua, inaugurat el 1831, el qual romangué sense portes, obert nit i dia, fins a la Segona Guerra Mundial, i que era lloc de reunió d’intel·lectuals i polítics. A Madrid foren oberts una sèrie de cafès que tingueren molta importància en la vida cultural i política de la ciutat: el Levante, el Colonial, el de Pombo i la Fontana de Oro. Als Països Catalans els cafès foren introduïts a la fi del s XVIII, regentats generalment per estrangers, com l’italià Gippini, que instal·là el primer a Barcelona el 1786. Originàriament foren llocs de reunió social, de la menestralia, la petita burgesia i les professions liberals, i sovint punt de reunió dels afeccionats al teatre —com descriu el sainet El Café de Barcelona (1788), de Ramón de la Cruz—, com el Cafè del Corral de les comèdies de Palma (1822) i el Cafè de les Delícies, del Teatre Principal de Barcelona. Després de l’ocupació napoleònica alguns foren llocs de reunió política: Cafè del Comerç o dels Mirallets a Barcelona, Cafè d’en Riego (1822) a Maó, a Reus el Cafè de la Plaça (1840), dels moderats, i el Cafè de l’Estivill (1843-89), dels liberals. Tenien més moviment els situats prop dels centres de contractació mercantil, com el Cafè de la Llotja, a Perpinyà, el Cafè Nou de Granollers i el Cafè de les Set Portes de Barcelona, als porxos d’en Xifré (1840). Cap a la meitat del segle aparegueren els cafès amb decoració més sumptuosa: a València, el del Russafa (1868), i a Barcelona, a la Rambla, el Cuyàs, l’Orient, el Suís, el Continental, el del Liceu i l’Espanyol, lloc de reunió dels militars. Amb el Modernisme, els cafès esdevingueren novament centres de reunió de literats i d’artistes, que hi formaren penyes i tertúlies, algunes de les quals de tanta anomenada com la del Colón, la del Novetats o la de la Maison Dorée, a Barcelona, i amb edificis de la qualitat del Torino. Una altra variant fou el cafè-cantant o cafè-concert, com el Tívoli, de Reus, el Teatre Martí (1916), de València, o l’Edén-Concert i l’Eldorado, de Barcelona, o d’altres, com l’Or del Rin, amb orquestra. Després de la Guerra Civil de 1936-39 els cafès tradicionals han estat substituïts per bars, cafeteries i snack-bars , amb espais reduïts i servei més ràpid, la qual cosa ha significat pràcticament la desaparició de les penyes i les tertúlies; les darreres han estat, a Barcelona, entre d’altres, les de La Punyalada, el Tèrminus i La Lluna.
m
Economia
Art
cafè El Cafè de les Delícies de Barcelona (s XIX)
© Fototeca.cat