càlcul

m

Concreció sòlida d’un volum i un aspecte variables, anomenada vulgarment pedra , formada sobretot a expenses de les sals contingudes en els líquids de l’organisme, especialment la saliva, la bilis i l’orina.

Aquestes sals es dipositen al voltant d’un nucli, generalment proteic, bé que a vegades, com en els càlculs urinaris, pot ésser al voltant d’un cos estrany; o bé es formen per la interacció de diversos factors, com l’estasi biliar o la inflamació o la discòlia, en les afeccions de les vies biliars. Els càlculs salivals solen presentar-se a la glàndula submaxil·lar, i són constituïts per fosfat i carbonat càlcic en unió amb substàncies orgàniques. Els càlculs biliars es desenvolupen molt més sovint a la bufeta biliar que no a les vies biliars; poden ésser constituïts per colesterol, per l’associació de colesterol, bilirubina i calci o bé per bilirubina i calci. Els càlculs urinaris s’originen principalment als ronyons; la major part passen a la bufeta i són eliminats amb l’orina; els més comuns són els d’oxalat càlcic, els d’àcid úric, els de fosfat càlcic i d’altres fosfats. L’etiopatogènesi dels càlculs urinaris a vegades pot ésser deguda a estasi urinària (prostatisme, hidronefrosi), o a un trastorn metabòlic general (gota, cistinúria, fosfatúria, hipercalciúria). Els aliments rics en purines o àcid oxàlic contribueixen a la producció dels càlculs urinaris. Els càlculs produeixen sovint inflamacions i còlics (còlic) i predisposen a les infeccions de ronyó i bufeta.