El càlcul econòmic tracta de quantificar com més acuradament millor el valor creat per un recurs i el valor de cost d’aquest recurs. D’altra banda, la realització del càlcul econòmic en el conjunt d’un sistema econòmic recorda d’una manera isomorfa la regulació automàtica, en tant que té en compte l’acoblament d’elements relacionats pel vincle causa-efecte (Oscar Lange): els sistemes econòmics posen les condicions perquè la realització d’un cert càlcul sigui una conseqüència inevitable de les premisses col·locades. L’estudi del problema del càlcul econòmic depèn d’una anàlisi prèvia del valor, puix que la teoria del valor que sigui acceptada permetrà de determinar sobre quines bases i quines rectificacions complementàries caldrà estimar, per exemple, el cost de producció i els valors de canvi en general. A més, el mètode del càlcul econòmic representa la instrumentació pràctica i efectiva dels criteris obtinguts a partir d’una definició de què és l’òptim econòmic. El càlcul econòmic privat —típic d’una unitat econòmica de producció o de consum— compara l’ús (del bé de consum o del factor de producció) i el seu cost o preu en tant que afecten aquesta unitat. D’aquesta comparació sortirà per a l’empresa l’elecció dels productes a obtenir, dels recursos i factors productius a emprar i dels mètodes productius. Igualment, el consumidor decidirà sobre el repartiment dels seus ingressos entre consum i estalvi i escollirà entre els diversos béns per a satisfer la seva necessitat de consumir. Des d’aquesta perspectiva, el càlcul econòmic de caire privat pot diferir d’un càlcul econòmic que comprèn el conjunt de l’economia, puix que, a més de consideracions privades, ordinàriament valorades segons el mercat, ha de tenir present economies externes, les opcions del desenvolupament econòmic (respecte al comerç exterior, taxa d’acumulació, etc), valoracions efectuades a través de categories no estrictament mercantils, etc. Tanmateix, hom no pot emprendre el càlcul econòmic sense precaucions, perquè el problema formal de comparacions de quantitats i de valors rep el seu sentit de la mateixa estructura de la formació sociohistòrica en què és efectuada. Pensar que, a partir dels comportaments privats efectuats d’acord amb un càlcul econòmic racional, es pot derivar —amb certes correccions— un càlcul econòmic global no deixa de significar l’acceptació d’una concepció que suposa que és negligible la influència del conjunt de processos socials de producció i de distribució sobre els comportaments de cada unitat econòmica. De fet, les categories sobre les quals hom pot efectuar la comparació exigida pel càlcul econòmic responen, si més no parcialment, a unes situacions històriques. Establir una concordança entre el que és general i el que és particular suposa una de les dificultats del càlcul econòmic en la forma de planificació anomenada imperativa . El càlcul econòmic social pot prendre la forma de comparació entre unitats físiques o entre unitats de compte. En l’anàlisi econòmica hom ha discutit àmpliament sobre aquests temes. Cal remarcar que la idea de la generalització de l’aplicació del càlcul econòmic privat cap a la consecució d’un òptim social —atribuïda bàsicament a Vilfredo Pareto— ha estat discutida, tot considerant confusament aquesta aplicació com a sinònim de concordança entre comportaments privats i càlcul general, de manera que pogués ésser traslladat a un sistema de direcció central. D’antuvi, les reserves apuntaren sobre la seva possibilitat teòrica: la posició escèptica de Ludwig von Mises fou resposta per l’admissió que d’aquesta possibilitat féu E. Barone. En una altra fase la discussió no afectà l’acceptació teòrica del càlcul econòmic a una economia socialista planificada, sinó la seva viabilitat pràctica, i en aquesta etapa del debat caldria esmentar la posició de Hayeck o de Robbins enfront de la defensa que efectuà Oscar Lange de la realització d’aquest càlcul. No obstant això, actualment hom tendeix justament a considerar de bell nou els supòsits teòrics del càlcul, replantejant els mateixos fonaments formalitzadors als quals s’havia agafat aferrissadament la teoria econòmica. En aquest sentit, Bettelheim ha defensat la substitució d’un plantejament excessivament enfosquit per la utilització de teories mercantils d’una economia de canvi, propi de la seva concepció del capitalisme, per una nova perspectiva que, segons l’autor, cau de ple en una societat socialista, en la qual el càlcul pren en consideració el valor en ús i la quantitat i la qualitat del treball; mentrestant, l’ambigüitat del càlcul manifesta la natura de les economies de transició. Per contra, Dobb, revisant els propis supòsits de les formulacions teòriques de l’economia del benestar, ha enfocat la seva anàlisi posant èmfasi en l’efectiva reelaboració de la idea del cost marginal com a centre del sistema de preus i dels estudis sobre el comportament del consumidor.
m
Economia