Situació i presentació
El terme municipal és a la costa, entre Sant Pol (W) i Pineda (E), que també el tancà pel N; Sant Cebrià de Vallalta el limita pel NW.
Dins del municipi hi ha els vessants meridionals dels darrers contraforts sud-orientals del massís de Montnegre (serra del Sot de l’Infern, 418 m; serra de Can Carreres, 405 m, que s’estén vers l’E fins a l’alt de Llevant, 412 m), d’on davalla la riera de Calella, principal curs fluvial que desemboca a la mar, a ponent de la població, i que al sector de capçalera drena la vall de Roure, sector boscós ara urbanitzat amb el nom de Dalt de Calella. Més al S s’aixeca el puig de Popa (208 m), d’on davallen altres torrents (del Raig, de la Farola, de les Basses). El sector costaner de ponent forma part de la façana marítima de Montnegre, que entra a la mar per l’espadat abrupte del cap de Calella (on s’aixeca el far, d’un abast de 18 milles, inaugurat el 1859). Aquesta zona —anomenada antigament Capaspre (de Caput Asperum)— donava abric a una petita cala (Calella) que s’anà cobrint dels al·luvions portats per rieres i torrents i per la influència del delta de la Tordera fins a formar un terraplenament, on s’assenta la ciutat i on comença l’extensa platja sorrenca (3 km) que continua vers Pineda i Malgrat fins a la desembocadura de la Tordera. El paisatge dels voltants del cap, amb penya-segats de roca tallada per la força de la mar, dóna una primera imatge de la pròxima Costa Brava.
El municipi comprèn, a més de la ciutat de Calella, cap municipal, les urbanitzacions de Can Carreres, el Quilòmetre Tres, Sant Quirze i Valldengulí. A mitjan segle XIX s’obrí el sector de la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, que passa per l’interior de la població, i el 1861 s’acabà la línia del ferrocarril entre Arenys i Calella que després es prolongà fins a Maçanet de la Selva i Girona, i que al pas per Calella separa el Passeig Marítim de la ciutat (l’espadat de Capaspre és salvat per un túnel). Hi ha estació de tren. També travessa el terme l’autopista C-32, de Montgat a Palafolls, que té sortida i un accés que comunica directament amb la ciutat.
La població i l’economia
La població (calellencs) tingué un fort increment al segle XVIII, quan passà dels 768 h del 1718 als 2.637 h del 1787 (segons Zamora hi havia 550 cases, davant les 350 de Pineda); el 1860 s’havia assolit la xifra de 3.526 h i el creixement continuà gràcies a la indústria tèxtil: 4.316 h el 1900, 7.886 h el 1930; després de la guerra civil la població restà estacionària al voltant dels 8.000 h fins el 1960 (7.947 h), que inicià un fort increment (9.696 h el 1970, 10.751 h el 1981, 11.324 h el 1991 i 13.694 h el 2001) que encara perdura gràcies al fenomen turístic i residencial. L’any 2005 s’arribà a 16.927 h.
L’agricultura ha sofert amb el fenomen turístic una regressió espectacular. El sòl és bàsicament de regadiu, on es conrea principalment maduixot, un producte reconegut i que ha assolit prestigi; s’ha creat una cooperativa d’agricultors dedicats a aquest conreu, l’UMAC. A més, hi ha la Cooperativa La Trobada Cabana Agrícola-ramadera (1990). La pesca, que també havia estat important (Zamora parla ja de 60 barques), és molt reduïda, però hi ha una confraria de pescadors.
Fàbrica Llobet - Guri (Calella)
© Xevi Varela
Calella ha estat un focus important de la indústria del gènere de punt. El 1771 hi havia ja 40 telers i, vers el 1790 Zamora enregistrà 19 telers per a la fabricació de mitges de seda, 75 per a mitges de cotó i 40 per a cordons de seda ordinària (dúcar); a la fi del mateix segle hom calcula la producció anual de mitges en 9.500 dotzenes (en 200 telers). Tanmateix era molt important la manufactura de puntes de coixí (més de 1.000 dones, segons Zamora). La primera fàbrica moguda per vapor sembla que fou la Recasens, Guri i Llobet (1885), precursora de la important Llobet - Guri ja desapareguda; la indústria es va anar modernitzant en una bona part pels capitals de calellencs que havien fet fortuna a ultramar, i obtingué un gran impuls durant la Primera Guerra Mundial, quan els productes de la indústria local assoliren prestigi arreu pel volum i la qualitat. S’estabilitzà després, però fou superada per la d’altres nuclis tèxtils més innovadors i, a la fi de la guerra civil (1939), passà moments d’una gran penúria i començà una greu davallada. Els anys cinquanta semblà revifar-se, però aquest moment coincidí amb els inicis del boom turístic i la crisi tèxtil general fou compensada per la implantació del turisme de masses, en el qual Calella fou capdavantera a l’alt Maresme. Actualment la indústria tèxtil és de tipus familiar.
A la ciutat ha tingut una llarga tradició la pràctica del comerç, ja enregistrada per Zamora; des de molt antic hi hagué comerç sobretot amb Andalusia i amb Galícia, on els calellencs establiren factories de les indústries tèxtils que exportaven a Amèrica.
Carrer comercial de Calella
© C.I.C - Moià
Amb l’obertura dels ports catalans (1778) a Amèrica s’inicià una ruta comercial especialment vers Veracruz, Cuba i Puerto Rico. Aleshores, les drassanes (els mestres d’aixa de Calella gaudien d’un reconegut prestigi) i l’activitat de pilots i navegants experimentaren un fort increment i es produí un corrent emigratori cap als nous mercats de comerciants i industrials que feren fortunes a Amèrica, les quals, al retorn, foren invertides per a fundar noves fàbriques o millorar les ja existents, i algunes famílies calellenques arrelaren al nou món. Amb els americanos es fundà l’anomenat Casino dels Senyors.
Calella ha sabut atreure el turisme europeu de classes modestes que frueix de l’extensa platja. Disposa de nombrosos establiments hotelers, apartaments i càmpings, així com d’altres serveis complementaris de caràcter turístic. A mitjan dècada del 1970 es detectaren els primers símptomes de crisi en l’afluència turística, que fins aleshores havia tingut un creixement ininterromput, i es reduïren la temporada i la rendibilitat de les instal·lacions. Al principi de la següent dècada s’inicià una recuperació del sector i durant la segona meitat dels noranta l’arribada de turistes continuà creixent, encara que quedà lleugerament frenada l’any 2000. Aquest turisme, provinent principalment del Regne Unit i Alemanya, és molt estacional, i es concentra entre els mesos de maig i octubre, amb màxims a l’agost i juliol. Al municipi hi ha la seu de la cooperativa hotelera SHERS.Pel que fa als serveis i equipaments, la població disposa de diversos centres d’ensenyament que permeten seguir els estudis fins al batxillerat i la formació professional. Dels equipaments sanitaris destaca l’Hospital de Sant Jaume, bastit a partir de la reestructuració de l’antic, que disposa de modernes dotacions, com el servei d’urgències d’abast comarcal.
La ciutat de Calella
Morfologia urbana
La ciutat de Calella (16.786 h el 2006) és situada a la plana costanera, a 5 m d’altitud. Té un nucli antic, on hi ha l’església i alguns edificis vells, i l’eixample mostra una interessant estructura urbanística, amb carrers rectilinis i perpendiculars que formen illes rectangulars; aquesta planificació urbana és recollida per Zamora (1790), que diu: “Es el pueblo más gracioso que hemos visto en nuestro viaje, por la rectitud y anchura de sus calles, regularidad de sus edificios, limpieza y aseo de las casas y calles, debido todo a la policía de su ayuntamiento que es sumamente celoso en no permitir que nadie edifique sin su noticia...”.
Passeig Marítim de Calella
© C.I.C - Moià
L’expansió del segle XIX féu crèixer la ciutat vers el límit amb Pineda, on el barri del Garbí, ara dit Poblenou, malgrat la dependència administrativa de Pineda, constitueix un raval calellenc. Des del segon decenni del segle XX creixé vers l’oest i arribà a ajuntar-se amb el barri de pescadors dit Pequín. La força del turisme ha fet que s’edifiqués la zona en direcció a Capaspre i els vessants dels turons veïns —tradicionalment dedicats als conreus— sobretot d’establiments hotelers i habitatges de segona residència. El passeig de Mar ressegueix la platja, i lateralment passa la via fèrria. Damunt la carretera, hi ha el Parc Dalmau (18,4 ha), sobre l’antiga propietat de Can Pelai, amb boscos i jardins; fou creat el 1928 per l’arquitecte Jeroni Martorell.
L’església arxiprestal de Santa Maria de Calella és un edifici neoclàssic, bastit a partir del 1747 (quan caigué el campanar i esfondrà l’església anterior) i ampliat el 1785 segons plans del mestre Moretó de Vic; del primitiu edifici (bastit en 1543-64) conserva la portada barroca que té incorporats els caps dels dotze apòstols esculpits per Jean de Tours en pedra nummulítica; dedicada a l’Assumpta i a sant Nicolau de Bari, va ser restaurada després de les destruccions del 1936. El bisbat de Girona cedí unes dependències laterals i s’ha construït una gran plaça anomenada de l’Església. També dins el nucli antic hi ha la Casa dels Salvadors, originària del segle XIV, amb elements gòtics, renaixentistes i barrocs i uns magnífics portals adovellats, finestres gòtiques coronelles i matacà a la porta principal; la Casa Bartrina, gòtica, i la Casa Galceran, també amb elements gòtics i renaixentistes. Destaca també l’edifici de l’antiga fàbrica Llobet-Guri. La capella de Sant Elm (ara dedicada a sant Quirze i santa Julita) és del segle XVI, anterior a la parròquia, i exercí aquesta funció mentre es construïa la primitiva. Al límit amb Pineda es bastí al segle XVII un convent caputxí (Santa Maria dels Socors o de Cervelló), després d’agustins (Sant Agustí), reformat modernament. El 1548 fou edificada una sòlida torre de defensa prop de la mar (ara desapareguda) i altres cases foren fortificades davant el perill de la pirateria; el 1854 fou instal·lada al cap de Calella una torre militar de telegrafia òptica (comunicada amb Blanes i Caldes d’Estrac) i el 1863 una altra amb finalitats comercials (comunicada amb Palafolls i Caldes), ara arruïnades. Hom té notícia d’una primitiva capella dedicada a Sant Quirze i Santa Julita prop de la riera de Capaspre (documentada l’any 1763 al lloc dit Aulet d’en Marc) i d’una capella del Roser en recordança de la batalla de Lepant al turó del Mujal.
La cultura i el folklore
Entre les nombroses entitats culturals i esportives de la ciutat, cal destacar la cooperativa de consumidors L’Amistat, que tingué un paper destacat durant els anys de dictadura (1939-75), i el Club Nàutic Calella. A la ciutat hi ha, a més, el Museu Arxiu de Calella (1959), que disposa d’un fons documental que es remunta al segle XI i conserva objectes relacionats amb la ciència (reproducció d’una farmàcia de principis del segle XX) i la tècnica (maquinària tèxtil, mostraris de gènere de punt, eines d’oficis tradicionals, mesures, etc.), arts decoratives (ceràmica popular i la pinacoteca de l’artista calellenc Lluis Gallart) i materials arqueològics d’època romana. Al Teatre Orfeó, edifici de l’any 1920 d’estil hitoricista, s’organitza un concurs de teatre amateur. Entre les activitats culturals que es fan a Calella cal citar la Trobada Internacional del Cinema 9,5, que es duu a terme des del principi de la dècada del 1970, i el Festival Internacional de Folklore i Arts Tradicionals de la Mediterrània, que començà el 2004.
El cicle de festes comença per Nadal, amb la tradicional representació dels Pastorets, amb text de Ramon Pàmies, i un pessebre vivent als Jardins del Gall d’Or. Les celebracions del Carnaval es fan conjuntament amb Pineda de Mar (Carnaval de l’Alt Maresme), i pel maig té lloc, des del 1967, l’Exposició Concurs de Roses de Catalunya. L’Aplec de la Sardana de Calella i de l’Alt Maresme se celebra des del 1926 el primer diumenge de juny al Parc Dalmau, si bé inicialment s’havia celebrat a la font de Sant Jaume de Pineda. Sembla que és el més antic dels que se celebren avui dia, i només s’interrompé entre el 1937 i el 1939. Pel 16 de juny se celebra la festa major de Sant Quirze i Santa Julita, amb la cercavila amb gegants, capgrossos i la Lloba, figura de cartó pedra al·legòrica a partir d’una llegenda local. També són destacades la revetlla de Sant Jaume i la festa de la Minerva (el 23 de setembre, per Santa Tecla), en commemoració de la independència civil i eclesiàstica respecte de Pineda. Coincidint amb la festa de la Minerva se celebra, des del 1981, la Fira de Calella i l’Alt Maresme, en la qual s’exposen productes artesans i s’organitzen un seguit d’actes culturals i d’esbarjo per tal de difondre els costums i les tradicions del país.
La història
Els orígens de la població es troben en el veïnat de Capaspre, que depenia jurídicament i eclesiàsticament del castell de Montpalau i de la Boada i de l’església de Pineda, format inicialment per uns nou masos al capdamunt de la riera; l’actual població es creà al voltant del mercadal de Calella, el permís per al qual fou atorgat pel vescomte Bernat (II) de Cabrera, senyor jurisdiccional de la baronia de Montpalau (el rei havia concedit un privilegi en aquest sentit el 1328), i el mateix vescomte atorgà carta de poblament el 1338. El creixement del nou nucli féu que el 1400 la batllia de Montpalau es traslladés de la Boada de Pineda a la pobla de Calella, que es convertí així en centre administratiu de la rodalia (el batlle i el jutge residien a Calella, però la notaria es mantingué al Mas Coll de Pineda). Obtingut el títol de vila a la fi del segle XV, el 1527 Calella se separà eclesiàsticament de la parròquia de Pineda, el 1600 rebé l’organització definitiva del consell municipal i el 1925 Alfons XIII li concedí el títol de ciutat.