El calendari gregorià corregia l’error de base del calendari julià, en el qual es basava, degut a una mesura incorrecta de l’any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies, l’any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0,0078 dies, es traduïa en el retard d’un dia cada 128 anys. Com a conseqüència, el pas del sol pel primer punt d’Àries i, per tant, les estacions s’avançaren. Així, la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l’estiu.
El 1582 Gregori XIII, assessorat especialment per Luigi Giglio Ghiraldi, decretà que fossin trets deu dies a aquell any i fou modificat el concepte d’any de traspàs en un nou calendari, en el qual ho són els anys que són múltiples de quatre i que no acaben en dos zeros, i també tots els acabats en dos zeros que tenen el nombre que quedaria, en treure els dos zeros finals, divisible per quatre. D’aquesta manera hom suprimia tres dies civils cada quatre-cents anys i obtenia un any gregorià mitjà d’una durada de 365,2425 dies civils, del qual perdura només un excés de 0,0003 dies civils en relació amb la durada de l’any tròpic, que produeix només un excés de tres dies cada deu mil anys.
Posteriorment, gairebé tots els països adoptaren el calendari gregorià. A Rússia es mantingué fins a la revolució del 1917 el calendari julià. Malgrat l’ús, pràcticament universal, del calendari gregorià, els inconvenients d’aquest són nombrosos (any civil), raó per la qual hi ha projectes de reforma.