Històricament és el resultat de combinar les festes commemoratives de la vida de Crist, mòbils i fixes, i les dels sants, totes fixes. Bàsicament començà als temps apostòlics, amb la commemoració setmanal de la resurrecció, que obligà a passar la festa del dissabte jueu al diumenge. La celebració cristiana del dia de la Pasqua deu ésser una mica posterior; la de l’Epifania fou originada probablement als cercles gnòstics del s. II. Al s. III començaren a formar-se el cicle pasqual i el de l’Epifania; el de Nadal es formà a partir del s. IV. Aviat sorgí la necessitat d’indicar els dies de les memòries dels màrtirs (que reberen culte ja des del s. II), i més tard les dels sants, en general, i d’altres festes. Els calendaris més antics són el Cronògraf Romà (del 354), el de Polemi Silvi (de la Gàl·lia, del 448, més pagà que cristià encara), el de Carmona (a Andalusia, del s. V), el d’Oxirrinc (a Egipte, del s. VI), el de Cartago (del s. VI) i el de Marbre de Nàpols (dels s. VII-VIII). Altres calendaris poden ésser deduïts dels llibres litúrgics: a l’edat mitjana solen precedir el text dels grans còdexs del culte (com el Sacramentari Gelasià, del s. VIII) i marquen les tradicions o els usos locals de cada país, cada església, cada monestir o cada família litúrgica. Les preocupacions del còmput pasqual han adornat els calendaris amb indicacions, numeri aurei , lletres dominicals, etc; els calendaris populars inclouen interessants elements literaris i iconogràfics ja des de l’edat mitjana. El Concili de Trento uniformà els calendaris occidentals, però respectà les principals tradicions litúrgiques locals, com ho féu també l’última reforma (1969). Les celebracions han adquirit diferents categories segons llur importància; així, hi hagué festes simples, semidobles, dobles menors, dobles majors, dobles de segona classe i de primera, algunes de les quals, amb vigílies i octaves simples, comunes o privilegiades de primer ordre, segon ordre, o tercer ordre. La reforma del calendari litúrgic duta a terme per l’església catòlica, com a conseqüència del Concili Vaticà II, mitjançant les normes universals sobre l’any litúrgic i sobre el calendari (1969), estableix una nova taula dels dies litúrgics, disposada segons l’ordre de precedència, i suprimeix, entre altres celebracions, tot el temps de septuagèsima, en deixa algunes al criteri de les conferències episcopals (rogatives, témpores) i redueix les categories únicament a solemnitat, festa, memòria i memòria lliure. La denominació d' any litúrgic és impròpia, per tal com els cicles pasqual i de l’Epifania i Nadal s’ordenen dins l’any natural i civil, igualment com els dies aniversaris festius dels sants. Als Països Catalans, els testimoniatges més antics de peculiaritats pròpies seguides pels eclesiàstics (han restat pocs vestigis de l’ús popular d’aquestes peculiaritats) són els calendaris copiats als llibres litúrgics, que no sempre coincidien amb el temporal i el santoral dels còdexs on eren copiats. Fins a la reforma de Gregori VII, el fons comú d’aquests calendaris és, en general, gregorià, amb influència més o menys intensa del calendari gelasià del s. VIII. Hi foren afegits elements regionals francs veïns, amb els quals Catalunya recuperà una part del seu primitiu santoral indígena visigot. Fou important la influència que tingueren els grans centres catedralicis i monàstics (especialment Ripoll). La reforma de Gregori VII reduí la llibertat litúrgica; persistiren, però, certs usos locals, i fins s’enriquiren. Les modes, en les devocions, eclipsaren a vegades festes de sants més antigues, que perderen popularitat: l’apòcrifa Tecla prengué el lloc de Fruitós de Tarragona; el llegendari bisbe Narcís suplantà el diaca màrtir Feliu de Girona; Ot i Ermengol foren més celebrats que Just, a l’Urgell. Els martirologis medievals han tingut una influència erudita en la configuració dels calendaris litúrgics. L’any 1970 fou redactat un nou calendari per a les diòcesis del Principat d’acord amb les reformes més recents.
m
Cronologia