Calixt III

Alfons de Borja
(la Torre de Canals, Costera, 31 de desembre de 1378 — Roma, 6 d’agost de 1458)

Calixt III.

© Fototeca.cat

Nom que adoptà Alfons de Borja en ésser elegit papa (1455-58).

Era fill de Domènec de Borja, senyor de Canals. Pertanyia a una família de la petita noblesa del País Valencià que havia augmentat la seva preponderància fent costat al rei Pere III durant la Guerra de la Unió. Es doctorà en dret civil i canònic a Lleida, on fou catedràtic de teologia i canonge de la catedral. Fou conseller del rei Alfons IV de Catalunya-Aragó, president del Consell de Santa Clara, de Nàpols, i ambaixador reial al concili de Constança. El 1429 obtingué la renúncia a la tiara de Climent VIII (Gil Sanxis Munyós), a Peníscola. En recompensa fou nomenat bisbe de València pel papa Martí V (1429-58), càrrec que, des d’aleshores, restà vinculat a la família durant més d’un segle. Havent gestionat la reconciliació entre Alfons IV i el papa Eugeni IV, aquest el nomenà cardenal el 1444. Elegit papa el 1455, davant la irreductible divisió dels cardenals partidaris de les famílies Colonna i Orsini que es disputaven l’elecció, continuà la política de pacificació iniciada pel seu predecessor Nicolau V amb la pau de Lodi. El 1458 es negà a reconèixer els drets de Ferran, fill natural d’Alfons IV, sobre Nàpols i hi afirmà els de la Santa Seu. Arran de la presa de Constantinoble pels turcs (1453), intentà d’organitzar una gran croada, que fou predicada per Giovanni da Capistrano. Amb la col·laboració d’Hongria i de János Hunyadi, ban de Croàcia, gestionada pel legat papal Juan de Carvajal, aconseguí de recuperar Belgrad (1456), i amb l’ajuda d’Alfons IV, d’alliberar Albània (1457). Nomenà cardenals (1456) els seus nebots Roderic de Borja més tard papa sota el nom d’Alexandre VI i Lluís Joan del Milà. Féu capità general dels estats pontificis Pau Lluís de Borja, germà de Roderic. Aquest nepotisme i la protecció que oferí a les famílies Borja, Llançol i Milà, a més dels nombrosos catalans ben introduïts als alts llocs de l’església, li crearen l’animadversió dels romans. Per ordre seva fou revisat el procés de Joana d’Arc, la qual fou declarada innocent. Incoà el procés de canonització de Vicent Ferrer, que ell havia conegut a Lleida. Instituí, per a tota l’Església, la festa litúrgica de la Transfiguració del Senyor (1457) per a commemorar la victòria de Belgrad.