Calldetenes

Vista aèria de Calldetenes

© Fototeca.cat

Municipi d’Osona, al centre de la plana de Vic, a la dreta del Gurri, a 2 km de Vic, a l’est.

Situació i presentació

El terme municipal de Calldetenes, un dels més petits de la Plana, limita al N amb les terres de Folgueroles, a l’W amb Vic, al SW amb Santa Eugènia de Berga i al SE i l’E amb el terme de Sant Julià de Vilatorta. El terme, que forma un sector planer amb una altitud mitjana d’uns 500 m, té el punt més elevat a les terres de margues blavoses de la serra de San Marc (579m) i a la de l’Eimeric. La part superior del terme és drenada per la riera de Sant Martí, o antic riu de Peres, la qual desguassa al Gurri per la dreta i en part forma límit natural amb Folgueroles.

Biogeogràficament, el terme es troba dins del domini potencial del bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis).

El terme comprèn, a més del poble de Calldetenes, cap del municipi, el petit agrupament de Sant Martí de Riudeperes i una important sèrie de masos esparsos arreu. El raval anomenat de Santa Eugènia o el Serrat de Calldetenes, que en part pertanyia a Santa Eugènia de Berga, va integrar-se al terme de Calldetenes el 1995. Travessa el terme d’W a E un tram de la carretera N-141d que uneix Vic amb Vilanova de Sau i fins al pantà. Aquesta carretera connecta amb l’Eix Transversal (C-25) que circula pel terme de N a S. Prop de la connexió surt una carretera local cap a Sant Julià de Vilatorta i cap a les Guilleries.

Calldetenes és el nom oficial del municipi d’ençà que el 1965 substituí al de Sant Martí de Riudeperes (durant el període 1937-39 ja es canvià el nom tradicional pel de Calldetenes). Encara que el nom municipal sigui d’atribució tan moderna, el seu origen és molt remot, ja que la vila rural o gran propietat de Tenes consta des del 941 i el topònim de Call de Tenes és documentat ja el 1346.

La població i l’economia

Les primeres dades de població (calldetenencs) es remunten al final del segle XV, que hi havia un total de 27 famílies, nombre que davallà al llarg del segle XVI. El lloc de Calldetenes, que tenia 19 famílies el 1553, unes set el 1610 i 17 el 1689, inicialment era una petita barriada, la població de la qual constava amb la del terme de Sant Julià de Vilatorta el 1626. Al segle XVIII la població conegué un fort desenvolupament i entre el 1718 i el 1782 creixé l’1,1%, tot i que els cinc anys posteriors a aquesta darrera data perdé un nombre aproximat de mig centenar de persones. Al llarg de la primera meitat del segle XIX la població sofrí fluctuacions; el 1848 existien al terme 138 famílies. Tot i que en el primer cens de població es reflectia un nou creixement, al llarg de tota la segona meitat del segle es produí una nova davallada, i el 1900 hi havia els mateixos habitants que setenta anys enrere. El segle XX ha vist molts alts i baixos; la dècada del 1900 i la del 1920 van ser les més favorables. La guerra civil de 1936-39 fou la causa d’una petita davallada i entre el 1940 i el 1960, tot i haver-hi períodes d’un cert augment, no es poden considerar dècades d’un fort desenvolupament demogràfic. A partir del 1960, la població ha tingut un augment continuat i fins i tot notable en els noranta, increment que en alguns moments ha estat afavorit per la immigració. Dels 1.069 h del 1975 es passà a 1.472 el 1991 i a 2.183 el 2005.

L’agricultura té una certa importància en l’economia del terme. Predomina el conreu de cereals (blat, ordi) i de farratge. El sector ramader té una gran incidència en la indústria agropecuària situada al municipi. Destaca principalment el bestiar porcí, a més del boví i la cria de conills.

Les principals activitats industrials que es duen a terme a Calldetenes estan relacionades amb el sector agroalimentari, com l’elaboració d’embotits. El sector terciari ocupa també una part important de la població.

El poble de Calldetenes

El poble de Calldetenes (489 m i 2.054 h el 2005) és situat al sector de ponent del terme, just al límit amb els termes de Santa Eugènia de Berga i de Vic. Part del creixement urbà del poble s’ha produït dins el terme de Vic.

Façana principal de l’església parroquial de Calldetenes (Osona)

© C.I.C - Moià

El centre tradicional del poble és situat al voltant de la Plaça Gran i l’església parroquial. El temple fou erigit al segle XVIII per decisió del bisbe de Vic, Antonio Manuel de Hartalejo, i va dependre inicialment de la de Sant Martí de Riudeperes. El mateix bisbe, mercedari, que pertanyia a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, en va dibuixar els plans i va pintar uns quadres que en guarnien el presbiteri. La nova església, dedicada pel bisbe a la Mare de Déu de la Mercè, es va inaugurar el 1778 i cent anys més tard s’erigia en parròquia independent.

L’any 1989, les obres de remodelatge de l’avinguda de Pau Casals motivaren el trasllat del centre de la població a l’altra banda de la carretera, vers la plaça de l’11 de Setembre, on es construí un nou edifici de l’ajuntament i altres serveis per a la població (centre cultural, consultori, etc).

Entre les principals festes que se celebren anualment cal esmentar la festa major, en honor a la Mare de Déu de la Mercè, al setembre, i l’aplec a l’ermita de Sant Marc, el 25 d’abril. Per les festes nadalenques es representen els Pastorets. Cal no oblidar a més l’organització del tradicional Cros de Calldetenes, al novembre, prova d’atletisme que es fa des del 1955.

Altres indrets del terme

Les esglésies

L’església de Sant Martí de Riudeperes, al poble disseminat del mateix nom, es troba prop del mas de la Calvaria, entre la carretera local de Sant Julià de Vilatorta i la riba dreta de la riera de Sant Martí o de Sant Julià. L’església de Sant Martí de Riudeperes (de Rivo petrarum) no és esmentada fins el 1050, però el riu de Peres i la seva demarcació són molt documentats des del 949. És un bonic exemplar romànic amb algunes capelles laterals, afegides al segle XVI o XVII, la coberta sobrealçada i un atri del segle XIII, ara unit a l’edificació a la part W. L’església original constava d’una nau única amb un absis, tot ornat exteriorment amb arcuacions cegues i faixes llombardes. Al segle XII se li construí una portada al mur de ponent, coberta per l’atri, o galilea, que fou desmuntat quan aquest s’afegí a la nau, els seus capitells i l’arquivolta esculturada es conserven encara, i formen el portal que del davant de l’església baixa a l’horta. El comunidor, per on s’entra al pati, i el campanar tardà, amb coberta piramidal, donen una bellesa especial a aquest vell temple. S’ha recuperat part de l’atri romànic i altres peces d’interès artístic. La població (129 h el 2005) celebra la seva festa major en honor a Sant Martí, al novembre.

Sant Tomàs de Riudeperes és un antic monestir canonical, convertit el 1560 en convent franciscà, en residència i noviciat de pares camils entre el 1901 i el 1970 i d’ençà del 1973 en centre d’educació especial.

Aspecte del monestir de Sant Tomàs de Riudeperes (Calldetenes)

© C.I.C - Moià

Es troba prop de les cruïlles de la carretera N-141d, procedent de Vic, amb l’Eix Transversal i amb la local a Sant Julià de Vilatorta. El conjunt forma un gran casal, amb diferents cossos d’edificació; en destaquen l’església, el convent bastit pels bisbes Guillem i Jaume Caçador per als franciscans a partir del 1561 i una nova església construïda pels pares camils. L’església, que ja existia el 1086, fou renovada i consagrada el 1095, quan ja hi havia una petita comunitat canonical, filial de Lledó. Es manté encara força sencera i ornamentada, malgrat els altars laterals i altres modificacions que hom hi ha fet al llarg dels segles, gràcies sobretot a la restauració del 1914. Del convent alçat els anys 1561-70 cal destacar l’ala de llevant, on hi ha l’antiga sagristia, la cuina, la biblioteca, el de profundis i el refetor franciscans, tot cobert amb voltes d’ogives, arcs transversals i claus de volta, on figura sovint l’escut dels Caçador. El claustre, de planta irregular, fou construït el 1566, i és una obra renaixentista, de dos pisos, amb columnes cilíndriques i capitells sobris, però d’un gran equilibri. Té al centre una gran cisterna amb el coll, fet el 1567; conserva algunes làpides d’antics sarcòfags dels cavallers Riudeperes i Alta-riba, els protectors del monestir canonical.

Dintre el jardí de la propietat i la torre de Santa Margarida es conserven la planta i una part de les ruïnes de l’antiga església de Santa Maria del Camí, alçada pel canonge de Vic Guillem Gros vers el 1221. Més tard es va dedicar a sant Bartomeu i santa Margarida, i es va enrunar al segle XIX. Tenia per missió d’ésser un lloc d’hospitalatge en l’antic camí de Vic a Girona per les Guilleries.

Les masies

A més d’aquests edificis esmentats arreu del terme, a l’antic terme de Riudeperes hi havia tres cases fortes. La de Riudeperes es trobava prop de Sant Tomàs de Riudeperes i la de Cucala prop de Santa Maria del Camí, tot i que ambdues han desaparegut. D’altra banda, el casal d’Alta-riba conserva encara un aspecte senyorial, destacat per la seva torre. Es troba a l’E de l’església de Sant Martí i a la riba esquerra del riu. A despit de l’aspecte unitari que li han donat les reformes i modificacions dels segles XVIII i XIX, mostra encara elements romànics dels segles XII o XIII a la seva base; un mur amb sagetes que la defensaven pel costat del rieral; elements gòtics del segle XV en l’antiga façana amb l’escut dels Alta-riba i Vilalleons, situada al mur de llevant, prop de la torre; la capella i la primitiva rampa d’accés i un aspecte de casal benestant en la façana moderna de mur, de migdia, sobre el qual hi ha l’escut compost dels seus darrers senyors, els Alta-riba-Clariana-Sentmenat. Al segle XV el casal fou assetjat i incendiat arran de la guerra remença i la revolta contra Joan II, i ho fou de nou durant la guerra de Successió (1712-1714). Per aquesta causa, l’edifici sofrí moltes restauracions i la transformació i en bona part reedificació fou feta cap a la fi del segle XIX, en què adquirí l’aspecte actual.

El llinatge i el nom d’Alta-riba es van originar a la segona meitat del segle XII amb un fill segon dels cavallers cognomenats Meda, castlans o guardians del castell de Sameda. El primer membre conegut és Vermei d’Alta-riba, el qual, com Berenguer d’Alta-riba, germà de Guillem de Meda, empra indistintament els cognoms de Meda o d’Alta-riba entre el 1178 i 1196. Des d’aquest moment hom pot seguir clarament la genealogia. Durant l’assetjament que sofrí el casal al segle XV hi participaren molt destacadament els hereus, Bernat Guillem i Llorenç d’Alta-riba.

El municipi disposa d’altres masos amb una història i una arquitectura força interessants. Un dels més notables i ben conservats de la comarca és l’Eimeric. Consta d’un cos quadrat, amb una esvelta torre al costat i una galeria a sota. Ja existia al segle XIII, i els seus estadants eren gent lliure, és a dir, que posseïen el domini alodial de la propietat, per això tenien el privilegi de poder enarborar el penó reial sobre el seu mas. Té annexa una capella moderna, dedicada al Sagrat Cor.

La Calvaria, un gran mas quadrat amb una gran galeria a la façana de migdia i una capella dedicada a la Concepció.

Can Tona és un mas documentat al segle XIV i encara que no és un exemplar arquitectònic gaire destacat és un centre d’atracció i de visita perquè Jacint Verdaguer hi va escriure la primera versió de L’Atlàntida, entre el 1867 i el 1868, quan era seminarista de Vic i mestre dels infants d’aquest mas, com ho recorda una làpida col·locada a la façana.

El Verdaguer i la Frontera són dos masos veïns d’una arquitectura notable i d’una història extensa que es remunta al segle XIII. Són dos grans casals, habitats pels antics propietaris, amb totes les traces dels grans casals reedificats al segle XVIII. El Pujol conserva una estructura més antiga, que recorda els masos de tipus basilical. També poden destacar-se els masos Sauleda, Ponç i Lió, a la part E del terme, envoltats de jardins; n’hi ha de força notables, tant per l’estructura com per les dimensions, i donen un aspecte senyorial a tot aquest sector del terme.

La història

El terme municipal de Calldetenes és la continuació de l’antiga quadra de Sant Martí de Riudeperes. El centre històric del municipi és, doncs, l’antiga església de Sant Martí de Riudeperes, que era sotmesa des d’abans del 1050 a Sant Julià com a sufragània. L’autonomia d’aquesta quadra comença a detectar-se al segle XIII, i és ja realitat al segle següent, després de separar-se de l’antiga jurisdicció del castell de Sant Llorenç, i més tard de la del de Sameda.

La seva jurisdicció pertanyia al rei, i era exercida pel veguer d’Osona. El 1356 el rei va cedir el seu domini a Bernat III de Cabrera, quan el va fer comte d’Osona. Desfet el comtat d’Osona el 1364, Calldetenes tornà al domini reial, i es va unir aviat amb les quadres de Sant Joan del Galí o de Riuprimer, de Golomers i de Torrellebreta, que formaven les Quadres Unides d’Osona, regides per un sol batlle i sotmeses, per privilegi reial, a les tributacions de la ciutat de Vic. Entre els anys 1414 i 1430, tributaven a Vic els masos Aregall, la Frontera, el Verdaguer, les Eres, el Pujol, Can Tona, la Vila Grossa, la Vila Xica, Rosanes, Roca, la Calvaria, el Noguer, Llobet, Ponç, Lió, Serres, l’Eimeric i Sauleda, que devien ésser el total de masos habitats aquells anys.

Al segle XVI, al barri de Calldetenes hi havia una carnisseria i una fleca, on anaven a comprar molts vigatans per a evitar els tributs o drets cobrats pels burots que gravaven les mercaderies que es venien a la ciutat. Per tal d’evitar aquest contraban, foren donats dos privilegis i un decret a Vic els anys 1599 i 1602.

Entre la fi del segle XI i mitjan segle XIV tingué molta importància en la història local la família dels cavallers Riudeperes, que tenia el seu casal i els dominis a l’W del convent de Sant Tomàs de Riudeperes, el qual havien alçat ells mateixos entre el 1089 i el 1095. Aquesta família donà molts canonges a Vic i dos abats al monestir de l’Estany, i els seus hereus foren castlans del castell de Taradell. Això explica la tomba que Oliver de Taradell féu fer per als seus pares, Guillem de Taradell i Guillema de Riudeperes, al voltant de l’any 1270, la làpida o pedra esculpida de la qual es conserva al claustre del convent de Sant Tomàs. Hi figura l’escut del llinatge, format per tres peres, que és el que actualment fa servir el municipi de Calldetenes. Entorn de l’any 1360 la família es va traslladar al Vallès, a la domus o casal d’Olivet, de Lliçà de Vall.