En les flors monoclamídies constitueix tot sol el periant, a vegades amb tota l’aparença d’una corol·la, i en aquest cas es diu corol·lí o petaloide. En les flors de periant doble els sèpals solen tenir l’aspecte de fulles, bé que alguns cops siguin com pètals, i aleshores, tant els uns com els altres reben el nom de tèpals. Si els sèpals són soldats, el calze és gamosèpal, i si són lliures, dialisèpal. En els calzes gamosèpals hom por distingir el tub o part soldada i els limbes o parts terminals lliures dels sèpals; el punt on s’uneixen les dents al tub és la gola. Si només té un pla de simetria, el calze és zigomorf; si en té més d’un, actinomorf. Els calzes actinomorfs poden ésser tubulars, campanulats, cupuliformes, urceolats, etc; els zigomorfs, labiats, galeats, esperonats, etc. En algunes flors monoclamídies els sèpals són connivents.
El calze és caduc si es desprèn un cop comença a formar-se el fruit; fugaç, si cau immediatament després de l’antesi; i persistent, si roman adherit al fruit. Si persisteix i alhora es marceix hom l’anomena marcescent. En alguns casos, a més de persistir, pot continuar la creixença del calze al mateix temps que madura el fruit; aleshores hom el qualifica d'acrescent. En algunes flors hipògines el calze és molt migrat i rep el nom d'obsolet; molts d’aquests calzes obsolets es transformen en plomalls, dits vil·lans, que són òrgans de disseminació anemocora.