Camilo José Cela Trulock

(Iria Flavia, Padrón, 11 de maig de 1916 — Madrid, 17 de gener de 2002)

©

Escriptor gallec en llengua castellana.

Inacabats els estudis de dret per la guerra, féu periodisme. Es donà a conèixer amb la novel·la rural tremendista La familia de Pascual Duarte (1942). Conreà la novel·la d’atmosfera ( Pabellón de reposo , 1944), imità els clàssics ( Nuevas andanzas y desventuras de Lazarillo de Tormes, 1947) i compongué un gran mosaic de vides tristes i frustrades del Madrid del 1942 ( La colmena, 1951). Escriví la narració poemàtica Mrs. Caldwell habla con su hijo (1953), amb la qual abandonà la temàtica social per la introspecció freudiana, i en La Catira (1955), novel·la d’ambient veneçolà, plena de color i de violència, s’abandonà a la recreació idiomàtica. A San Camilo 1936 (1960) aportà noves tècniques narratives en un intent de retratar la vida madrilenya en un moment històric crucial. Escriví també contes i esbossos costumistes ('' apuntes carpetovetónicos '), ferotges caricatures de l’Espanya negra, com les recollides en El bonito crimen del carabinero (1947) i El gallego y su cuadrilla (1955), i llibres de viatges per la península Ibèrica: Viaje a la Alcarria (1948), Viaje al Pirineo de Lérida (1965), etc. Altres novel·les són: Mazurca para dos muertos (1983), La cruz de san Andrés (premi Planeta 1994) i Madera de boj (1999). Completen la seva producció els poemes surrealistes de Pisando la dudosa luz del día (1945), el primer volum de memòries ( La cucaña , 1959), el Diccionario secreto (1968-71) i les narracions Historias familiares (1998). El 1956 fundà, a Palma, la revista literària Papeles de Son Armadans , i el 1957 ingressà a l’Academia Española. El 1984 li fou atorgat el Premio Nacional de literatura, el 1989 el premi Nobel i el 1996 el premi Cervantes. Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la Hispanic Society of America. La seva obra ha sintetitzat la tradició narrativa hispànica (especialment Pío Baroja i Valle-Inclán).