El camp de Mauthausen fou anunciat per les SS poc després de l’Anschluss (annexió) d’Àustria a Alemanya (març del 1938). Destinat inicialment a treballs forçats per a opositors al règim nazi i persones pertanyents a col·lectius qualificats de criminals o asocials, els primers interns, procedents del camp de Dachau, en començaren la construcció el 8 d’agost d’aquest any, des del principi en condicions molt precàries; hi sovintejaren la fam, les malalties i els càstigs violents. Poc després de començar la Segona Guerra Mundial, el nombre d’interns cresqué ràpidament a causa de l’arribada d’un gran nombre de perseguits i presoners de tot el territori controlat pel Tercer Reich, entre d’altres exiliats republicans catalans i d’altres zones de l’Estat espanyol, per als quals Mauthausen fou, amb diferència, la principal destinació. L’augment de la població reclusa superà la capacitat del camp i donà lloc a una vintena llarga de camps satèl·lit, dedicats sobretot a la indústria de l’armament.
Entre el desembre del 1939 i l’abril del 1940 els presos de Mauthausen construïren a pocs quilòmetres el camp de Gusen, el qual, ampliat el 1944, arribà a superar el de Mauthausen en nombre d’interns (uns 71.000 al final de la guerra). Una gran part d’aquesta població fou destinada des del final del 1943 a excavar galeries i a construir emplaçaments subterranis per a protegir la fabricació d’armament dels bombardeigs aliats (prop de 8 km de galeries i un total de 50.000 m2 de superfície subterrània habilitada).
Tot i no ser concebut com un camp d’extermini, foren habituals a Mauthausen els afusellaments d’interns i el 1941 s’hi instal·là una cambra de gas. Les condicions empitjoraren encara més a la fi de la guerra amb l’arribada de presoners procedents de camps del front recuperat pels aliats. El 5 de maig de 1945 l’exèrcit nord-americà arribà a Mauthausen i a Gusen i l’endemà començà l’alliberament dels interns. En total, la població reclusa de Mauthausen-Gusen i dels camps satèl·lit s’estima en uns 190.000 presoners, dels quals només sobrevisqué aproximadament la meitat.
Entre els interns catalans (dels quals moriren un miler llarg) cal esmentar el conseller de la Generalitat Josep Miret, que hi morí el 1944, els fotògrafs Francesc Boix i Antoni Garcia i Alonso, testimonis clau en el procés de Nuremberg, i Joaquim Amat-Piniella, el qual basà en la seva experiència a Mauthausen la seva novel·la K.L. Reich. El 1962, amb altres antics interns i deportats, Amat-Piniella fundà l’associació Amical de Mauthausen, dedicada a preservar la memòria de les persones deportades i a promoure treballs de recerca sobre els camps nazis. Pel maig del 2016 la delegació de la Generalitat de Catalunya a Àustria participà en l’acte d’homenatge als morts de Mauthausen, dins dels actes de l’aniversari de l’alliberament del camp per tropes aliades al final de la Segona Guerra Mundial, i l’any següent el conseller d’Afers Exteriors Raül Romeva hi descobrí una placa commemorativa.