Els camps d’urnes (coneguts també amb el nom alemany urnenfelder), corresponen a la cultura de Hallstatt, i tenen com a època de plenitud els segles IX-VI aC; són cementiris d’incineració amb les cendres del mort posades dins de gerres o urnes, sovint voltades d’ofrenes, en clots fets un prop de l’altre, sense elements constructius a les tombes i sense cap signe exterior sobre la terra. L’origen fou al sud d’Alemanya i s’estengueren cap a França i Itàlia seguint les immigracions dels grups indoeuropeus sovint identificats amb els celtes o preceltes, bé que d’altres els han lligats també amb els il·liris. Així, és un element arqueològic que permet de seguir les infiltracions indoeuropees, bé que a vegades poden ésser testimoniatge de grups indígenes que adoptaren els ritus de la incineració i la cultura material dels invasors indoeuropeus. Sovint són l’únic indici d’un lloc d’habitació de l’època, ja que els poblats que els corresponen, i que eren molt a prop, no han estat conservats. L’abundor dels camps d’urnes a Catalunya ha estat el principal argument per a creure que tingué un procés d’indoeuropeïtzació molt important. Hom n’ha trobades des del Rosselló (la més important als afores de Millars) i l’Empordà (Agullana) fins als voltants de l’Ebre (la Tosseta dels Guiamets), poblant les planes, com les dels voltants d’Empúries, del Puig d’en Roca a Girona, o de Can Missert a Terrassa, o zones de muntanya mitjana. Al País Valencià només se’n coneixen cap a l’extrem nord: la més meridional és la d’Almassora (el Boverot). Els materials metàl·lics o ceràmics que hom hi troba són molt diferents dels de l’etapa anterior (l’edat del bronze) i representen la incorporació als nous corrents hallstàttics de la primera edat del ferro. La cronologia dels camps d’urnes catalans sembla que s’inicia cap al 1100 aC.
m
Prehistòria