El seu límit interior es troba al voltant de 1 R o (radi solar) sobre la superfície del Sol, quan el camp magnètic solar adopta una orientació radial. El límit exterior se situa en el xoc terminal format per la interacció del vent solar i el plasma interestel·lar. A l’altura de l’òrbita de la Terra, la seva intensitat mitjana és de 5nT, i està inclinat uns 45° respecte a la direcció radial. L’estructura a gran escala del camp magnètic interplanetari es coneix com model de Parker, per E.N.Parker, el qual va derivar-ne correctament les propietats, l’any 1958. En aquest model, els tubs de flux estan arrelats al Sol per un extrem i participen de la rotació solar, ja que el camp magnètic està “congelat” en el plasma del vent solar, a causa de l’alta conductivitat d’aquest plasma. La conseqüència immediata és que el camp magnètic adopta una estructura d’espiral d’Arquimedes en el pla de l’equador solar, fora d’aquesta regió les línies del camp son hèlices. El camp magnètic presenta dues polaritats: entrant o sortint del Sol, determinades per la polaritat existent a la regió de la superfície solar on la línia està arrelada. Al voltant del mínim solar, la superfície solar resta dividida en dos hemisferis magnètics ben diferenciats, la capa que els separa és la de corrent neutra, la qual mostra una estructura ondulada i està inclinada uns 10º. Un observador que travessés aquesta capa observaria diferents sectors magnètics: dos al voltant del mínim. Aquesta estructura esdevé més complexa a mesura que avança el cicle solar, ja que es poden arribar a observar tres, quatre o més (rarament) sectors magnètics. Aquest model tridimensional es coneix com “la faldilla de la ballarina”.
m
Astronomia