Campània

Regió de la Itàlia meridional que comprèn les províncies d’Avellino, Benevent, Caserta, Nàpols i Salern.

La capital és Nàpols. S'hi distingeix una part muntanyosa (Apení meridional) i una part plana ( Terra de Llavor , Campània pròpiament dita), situada al nord de la ciutat de Nàpols. El clima és mediterrani, amb una temperatura mitjana anual de 19,1°C (11,3°C el mes de gener i 28,6°C el mes de juliol) i una pluviositat mitjana de 631 mm anuals. Els rius desemboquen a la mar Tirrena (Garigliano, Volturno, Sarno i Sele). A la costa destaquen, de nord a sud, els golfs de Gaeta, Nàpols i Salern, i les illes d’Ischia, Procida i Capri. Els sòls són a la plana, fèrtils, formats per al·luvions i cendres volcàniques. La densitat mitjana de població és elevada (420 h/km 2 [1993]), però és molt desigualment distribuïda; el 85% de la població viu en nuclis urbans. L’emigració exterior, que adquirí gran extensió al principi del s. XX (hom calcula un milió d’emigrats als EUA i a l’Argentina entre el 1900 i el 1915), ha anat minvant, sobretot després dels anys vint, com també la interior, que es dirigeix principalment al Laci, a la Llombardia i al Piemont. L’agricultura, a la planura, el sector més poblat, és el recurs econòmic més important (cereals, arbres fruiters, oliveres, vinya, conreus d’horta) i sovint hom hi practica la coltura promiscua (arbres fruiters, vinya i lleguminoses); la propietat és molt dividida. A la muntanya, els recursos bàsics són l’explotació forestal (carbó vegetal) i la ramaderia de llana, ovina i bovina. Campània és la regió més industrialitzada de la Itàlia meridional; hi destaquen els productes alimentaris (conserves de fruita i de productes hortícoles, fàbriques de farina), les indústries tèxtils (de cotó, de lli, de cànem i fibres artificials), siderúrgiques (a Bagnoli, a Pozzuoli i a Torre Annunziata), mecàniques, de la confecció, del vidre i del sabó; drassanes a Nàpols i a Castellammare di Stabia. D’altres recursos són la pesca, l’ostreïcultura, la mineria del sofre i l’explotació de les marbreres. El turisme ocupa un lloc important: Nàpols, Amalfi, Sorrento, illes de Capri i d’Ischia, Pompeia, Herculà, Paestum. La regió és travessada per l’Autostrada dal Sole i bon nombre de línies de ferrocarril. Damunt un substrat d’origen samnita, la regió fou colonitzada pels grecs (a partir de la fundació de Cumes, al s. VIII aC), amb centres tan importants com Pompeia, Neàpolis (Nàpols), Putèols, Nola i Baies, i pels etruscs, que fundaren Càpua vers el 600 aC, ciutat que esdevingué capital de la Campània. Dominada pels samnites a partir del 420 aC, el 383 aC Càpua s’alià amb Roma i s’inicià la romanització del país; les ciutats esdevingueren municipis. Sota August, la Campània formà part de la primera regió d’Itàlia i li fou incorporada la part sud del Laci. Sota Dioclecià, fou una província separada. La Campània tingué gran anomenada per la seva ceràmica ( ceràmica campaniana), i per la gran fertilitat del seus sòls: tingueren gran difusió als mercats occidentals els seus vins i l’oli. A la caiguda de l’imperi Romà, la regió fou conquerida pels ostrogots i pels bizantins; aviat fou creat, però, el ducat longobard de Benavent (571) i, al s. IX, els principats longobards de Salern i de Càpua, mentre els ducats de Nàpols i de Gaeta s’anaren independitzant de la sobirania imperial. Al s. XI la Campània fou conquerida pels normands. Sota Roger II, tot el territori passà a formar part del Regne de Sicília, i el 1282, després de les Vespres Sicilianes, esdevingué part del Regne de Nàpols.