La pretensió d’Itàlia d’imposar el seu protectorat sobre Etiòpia, basada en una interpretació tendenciosa del tractat d’Uccialli (1889), conduí a l’enfrontament militar d’ambdós països (1894). L’exèrcit italià, sota el comandament del general Oreste Baratieri, vencé els etiòpics a Koatit i Adigrat i ocupà la província de Tigre, però l’emperador Menelik II el derrotà a Amba Alaji, a Makalle i, com a victòria decisiva, a Adwa (març del 1896). Pel tractat d’Addis Abeba (octubre del 1896) Itàlia reconegué la independència d’Etiòpia.
El 1935 els afanys imperialistes de Mussolini i la necessitat de primeres matèries i d’obertura de nous mercats determinaren que Itàlia aprofités els incidents fronterers entre la Somàlia italiana i Etiòpia per a emprendre, sense prèvia declaració de guerra, la conquesta d’Etiòpia. Comandades per Graziani i De Bono (substituït de seguida per P. Badoglio) i equipades modernament, les tropes italianes derrotaren l’exèrcit etíop, d’estructura quasi feudal i mal armat, a Enderta, Shire i Tembien. L’emperador Haile Selassie intentà d’aturar l’enemic, però novament fou vençut prop del llac Ashangi (1936); els italians ocuparen Gonder i la regió del llac Tana i entraren a Addis Abeba. La Societat de Nacions es limità a condemnar Itàlia com a agressora i a imposar-li sancions econòmiques. Entre el març i el maig del 1941 les tropes britàniques comandades per Cunningham i Platt, en una acció convergent des de Kenya i el Sudan i amb l’ajut de les guerrilles indígenes, derrotaren l’exèrcit del duc d’Aosta i l’obligaren a capitular, fet que posà fi a la dominació italiana a Etiòpia.