Situació i presentació
El municipi de Campdevànol limita al N amb Campelles i Ribes de Freser, al NE amb Ogassa, al SE ho fa amb Ripoll i al S i SW amb les Llosses. La part occidental limita amb Gombrèn, en la seva major part a la dreta del Freser, i comprèn en aquest sector la vall baixa del Riu Merdàs, afluent del Freser, entre els contraforts orientals de la serra de Mogrony i el sector muntanyós de Sant Pere d’Auira al N i els vessants NE de la serra de Sant Marc d’Estiula al S; al sector de l’esquerra del Freser comprèn l’antiga demarcació de Sant Martí d’Armàncies, fins al típic pont de la Cabreta passat l’Herand.
El poble de Campdevànol és el cap de municipi, que comprèn, a més, diverses colònies fabrils que han anat sorgint arran de la industrialització del terme i que s’esglaonen al llarg del riu en direcció a Ribes de Freser: el Molinou (la més propera al poble de Campdevànol), la colònia Pernau i la colònia l’Herand, ja al límit amb Ribes de Freser. El poble inclou, a més, els barris del Castell, la Creu i Vistalegre i les partides o demarcacions territorials de Sant Cristòfol de Campdevànol, Sant Llorenç de Campdevànol, Sant Martí d’Armàncies, Sant Pere d’Auira i Sant Quintí de Puig-rodon. Aquestes partides corresponen a antigues demarcacions parroquials. Al N de Campdevànol hi ha el nucli de cases unifamiliars del Roser. La carretera N-152 de Ripoll a Puigcerdà travessa el terme de S a N, paral·lelament al Freser. També hi ha estació ferroviària de la línia Barcelona-Puigcerdà, i un heliport.
En els primers segles Campdevànol surt esmentat sota diverses formes (Villa Davandali el 919, Villa Campo de Vanali el 979, que donaren com a resultat l’actual Campdevànol, derivat segurament d’un primer terratinent dit Avàndal o Avànal.
La població i l’economia
El cens del 1553, el primer que es coneix de Campdevànol, registrava a la població només 23 focs (pel total de les parròquies). La tendència va ser creixent durant el segle XVII i, així, Campdevànol arribava al 1718 amb 345 h, que n’esdevingueren 1.204 el 1787. Aquest creixement accelerat es va aturar durant el segle XIX, quan el tancament de les antigues fargues va provocar l’emigració de molts habitants. Fins a la fi de segle, que les noves indústries de filats i teixits atragueren nous pobladors, la població no tornaria a créixer. Així, mentre que el 1887 la població era de 995 h (608 al poble de Campdevànol), el 1900 la població havia pujat a 1.318 h i a 2.167 h el 1950. Entre el 1950 i el 1970 es va esdevenir un marcat creixement industrial que féu progressar ràpidament el nombre d’habitants, que el 1970 eren 3.716. En canvi, des del 1970, com a resultat de la crisi industrial, el municipi anà perdent efectius, encara que de manera molt minsa. El 1975 hi havia 3.769 h, 3.565 h el 1986 i 3.388 h el 1991. Durant la dècada del 1990 la tendència negativa es mantingué, però amb el canvi de segle s’observà una petita recuperació. Així el 2001 la població era de 3.378 h i el 2005 s’arribà a 3.432 h.
L’agricultura és poc important en el conjunt de l’economia municipal, fonamentalment s’hi conrea farratge. La ramaderia és molt més significativa. En general, la tendència de les darreres dècades del segle XX fou d’augment en les diverses espècies ramaderes, afavorit per la crisi paral·lela de les activitats industrials que afectaren el municipi. Abunda la cria de bestiar boví i oví i es palesa un important augment del porcí. També hi ha ruscs per a la producció de mel. Tot i la presència d’una considerable activitat ramadera, el sector primari només ocupava una petita quantitat de treballadors de Campdevànol, i el que ha predominat tradicionalment són les activitats industrials. Juntament amb Ripoll forma l’àrea de més concentració industrial de la comarca. Ara bé, les diverses crisis que s’han produït des del 1975 i sobretot la que afectà la Farga Casanova el 1989 han tingut conseqüències molt negatives per al teixit industrial de la població. Per cercar solucions a la desindustrialització s’han creat nous polígons industrials que afavoreixen la instal·lació de noves empreses. Un exemple seria el polígon el Molinou. Tradicionalment el sector del metall havia estat el preponderant, seguit del tèxtil. Actualment, però, es presenta molt diversificat. Destaquen el tèxtil, els metalls i els plàstics, a més d’una fàbrica de guix, i algunes empreses constructores. En total l’activitat industrial ocupava, el 2001, gairebé un 44% dels actius.
Hi ha mercat el dimarts. En l’àmbit dels serveis, es disposa d’un hospital de caire benèfic i assistencial i d’un centre d’assistència primària (CAP). Pel que fa al turisme, el terme disposa de residències-casa de pagès i càmpings.
El poble de Campdevànol
Morfologia urbana
El poble de Campdevànol (3 125 h el 2005) és de formació relativament moderna, tot i que ja s’esmenta el 890 (Campodavanali) en la consagració de Sant Pere de Ripoll.
Aspecte d’un carrer de Campdevànol (Ripollès)
© C.I.C. - Moià
Pertangué a la dotació del monestir de Ripoll per donació del comte Guifre el Pelós, i formà part fins a la fi de l’Antic Règim de la baronia del monestir.
El nucli urbà es formà a partir de la segona meitat del segle XVIII a la dreta del Freser, aigua amunt de l’aiguabarreig amb el riu Merdàs, en un indret ocupat per antigues fargues que marcaren l’inici d’una industrialització accentuada en temps més recents. S’estén també a l’esquerra del riu, al llarg de la carretera de Barcelona a Puigcerdà. A la part S es formà el barri de la Creu, nom que rebé d’una notable creu de terme gòtica (segle XV), que fou destruïda en part el 1936 i que un cop restaurada ha estat traslladada davant l’església parroquial, que centra la població. L’església és un edifici espaiós i esvelt de tres naus, amb un campanar acabat en una llarga i exòtica agulla feta després del 1945, quan s’havia ja desplomat l’anterior coronament.
Tot i que hi ha algunes cases antigues, el conjunt de la població té un aire modern. Des del punt de vista urbanístic el poble ha anat creixent en diferents fases de reestructuració que comprenen la creació de nou sòl industrial, la millora del pas de la N-152, la urbanització de noves àrees, com el barri del Roser o els antics terrenys de la Farga Casanova, i la connexió, mitjançant un passeig, del centre del poble amb els barris de Sant Cristòfol i del Roser.
La cultura i el folklore
A la vila hi ha diverses entitats dedicades a dinamitzar la vida cultural de la població. El Cercle Campdevanolenc és el grup més antic de tots els que hi ha actualment, ja que data del 1879. Disposa de locals propis (incloent-hi un local teatral) i organitza o col·labora en els actes culturals i recreatius que es fan al municipi. La població disposa de la pinacoteca Coll i Bardolet (Josep Coll i Bardolet és fill il·lustre del poble); conté una exposició permanent de quadres d’aquest pintor que desenvolupà gran part de la seva obra a Mallorca.
Campdevànol conserva moltes antigues festes tradicionals. Per les festes de Nadal i Reis es col·loca un pessebre al cim de Costa Pubilla. L’1 de maig se celebra la diada de la Sardana, que inclou un dinar de germanor. El darrer diumenge del mateix mes té lloc la festa dels Elois. El mes de juny té lloc la festa major petita de Sant Joan (el 23 a la nit). Al setembre hi ha la festa major del Roser, que es fa el tercer diumenge del mes i on destaca el ball de la gala o dansa de Campdevànol. La festa major del Roser es clou el dimarts, amb la tornaboda al Pla de Querol.
Aquesta dansa és documentada com a mínim des del començament del segle XIX, tot i que hom ha fet remuntar-ne l’origen als temps feudals, sense cap fonament; en realitat es tracta de l’antic ball de transmissió de poders entre els vells pabordes de la confraria del Roser i els nous, i per tant no és anterior al principi del segle XVII. Obre la dansa el capdanser, amb barret de copa, que perfuma les balladores amb aigua d’olor que porta dins una almorratxa; la primera parella la fa amb la batllessa, amb la qual passeja per la plaça i fa un ball puntejat, i després amb les quatre del Roser i les balladores restants, les quals acompanya als balladors respectius; quan es retira les parelles continuen el ball fins a la corranda final. Aquesta dansa era ballada també en altres parròquies i poblacions del Ripollès, com Gombrèn, però és coneguda com de Campdevànol per la seva persistència en aquest indret.
Altres indrets del terme
Sant Cristòfol de Campdevànol, Sant Llorenç de Campdevànol i Sant Quintí de Puig-rodon
La caseria i antiga parròquia, però, dita la Vella, dedicada a sant Cristòfol, es trobava a notable distància de la població, vers el mas Corones, en una serra a la dreta de la carretera que porta a Gombrèn i a la Pobla de Lillet pel coll de Merolla; ara és a tocar del poble de Campdevànol, al SE del terme; l’església era un notable edifici romànic del segle XI, d’una nau i absis, amb una volta més tardana que havia reemplaçat una antiga coberta d’encavallades de fusta, que tenia restes d’una decoració pictòrica romànica molt primitiva. Fou enderrocada el 1936, quan ja no tenia culte. Durant els anys 1980 es netejaren les restes (molt malmeses i escasses) i modernament és possible apreciar-ne la seva planta.
A la fi del segle XVII es va construir una nova església parroquial entre la Vella i la població moderna al lloc on hi ha el cementiri actual, que fou consagrada el 1701; l’edifici, molt abandonat, té una nau i capelles laterals, un petit campanar i la rectoria adossada, i tingué culte fins el 1885.
La caseria i parròquia de Sant Llorenç de Campdevànol (71 h el 2005) fou la segona que s’originà en la primitiva demarcació de Campdevànol (ja era parròquia independent el 1075); es troba a la vall del Riu Merdàs, al vessant esquerre, prop de la carretera de Gombrèn. De la primitiva església romànica resta sencer el campanar, ornat d’arcuacions cegues i lesenes als pisos superiors; la resta fou modificada i ampliada en 1671-74, bé que conservà el portal i una bona part dels murs romànics. Fou incendiada el 1936, i el culte se celebra en una petita capella construïda al seu costat. En depèn des del 1868 la de Sant Quintí de Puig-rodon. Ha estat sempre una parròquia eminentment rural.
Vista de l’església de Sant Llorenç de Campdevànol
© Jaume Ferrández Rubió
La caseria i antiga parròquia de Sant Quintí de Puig-rodon (14 h el 2005), a l’extrem occidental del terme, s’alça solitària i abandonada en un contrafort de la serra de Sant Marc a 1.122 m d’altitud. El lloc i la parròquia foren donats el 1096 al monestir de Ripoll pel comte Bernat II de Besalú i formà part de la baronia del monestir. L’edifici romànic del segle XII es troba englobat en un conjunt format per la rectoria, capelles laterals i un alt campanar a l’extrem de llevant de la nau, acabat amb una teulada de doble vessant amb dos pisos de finestres al capdamunt; la part més externa de l’obra és dels segles XVII i XVIII, i l’absis és la part més genuïna, fet de grans pedres a trencajunt i acabat en una cornisa o fris de pedra posades en dent de serra entre grans pedres allargades. Té adossada una sagristia. Sempre ha estat un lloc poc poblat, tot i tenir unida la parròquia de Sant Pere d’Auira des del segle XV.
Sant Pere d’Auira, Sant Martí d’Armàncies i les masies
La caseria i antiga parròquia de Sant Pere d’Auira (6 h el 2005) és a la dreta del Freser, en un cim de 1.200 m d’altitud, al sector N del terme. El lloc és conegut des del 1150, però l’església actual fou reconstruïda al principi del segle XIII i consagrada per sant Bernat Calbó el 6 de setembre de 1235. És un edifici romànic tardà, amb absis llis i campanar d’espadanya de doble ullada sobre el mur que separa la nau de l’absis; fou ampliat el 1640 amb dues capelles laterals que li donen una planta de creu llatina. Té culte un parell de cops l’any i s’hi celebra un aplec el primer diumenge després del dia de Sant Pere organitzat pels Amics de Sant Pere d’Auira, que tenen la seu a Campdevànol i tenen cura de la seva restauració i conservació. Abans se n’encarregaven els amos del Rotllan, masia documentada des del 1180, situada prop del Freser, que té una capella pròpia dedicada a la Mare de Déu del Roser.
La caseria i parròquia de Sant Martí d’Armàncies (109 h el 2005) s’estén pel sector nord-oriental del terme, a l’esquerra del Freser; la seva demarcació formava una de les batllies del monestir de Ripoll, dita batllia d’Armàncies, que sovint anava unida a les de Campdevànol i d’Ordina. L’església primitiva es trobava a la part alta del terme, a uns 960 m d’altitud, on radicava l’antiga vila rural d’Animancies, documentada des del 890 com a possessió de Ripoll, on encara hi ha els masos de Sant Martí de Dalt i Sant Martí de Baix. Al principi del segle XVII s’alçà la nova església de Sant Martí a la part baixa, prop de l’antic camí ral de Barcelona a Puigcerdà, entre els antics masos del Molí Nou i Perarnau (el permís del bisbe de Vic és del 1619); l’església és un edifici rectangular, d’una sola nau, sense cap estil definit.
Passà aleshores a sufragània de la parròquia de Campdevànol.
En un puig proper a Sant Martí dlArmàncies, a llevant, hi ha la capella de Sant Grau, edifici d’una nau i absis de tradició romànica, documentada des del 1366 i que havia estat filial d’Armàncies.
Altres masies del municipi a destacar són la de Serradell, amb una capella annexa dedicada a la Puríssima; Busacs, el Bac, la Mosquera, el Querol, Vilamitjana, l’Espada, Grats (que donà nom a una quadra civil a la capçalera del torrent de Grats, afluent del riu Merdàs per l’esquerra). A la vall del Freser hi ha les colònies fabrils de Perarnau i l’Herand, de tipus tèxtil.