Dioica, les plantes masculines produeixen raïms laxos de flors verdoses, i les femenines tenen les flors en forma d’ampolla, reunides a les summitats de les branques o a les axil·les de les fulles. Vora el pericicle la tija té llargues fibres liberianes, blanques, de 90 a 250 cm de longitud, resistents i duradores. És originària de les estepes d’Àsia, entre el llac Baikal i la mar Càspia, i s’estengué en forma conreada a Xina (on és documentada ja vers el 2800 aC), Índia, Pèrsia, nord d’Àfrica i Europa meridional (on fou introduïda pels escites vers el 1500 aC, i difosa pels grecs i especialment pels romans). També creix de manera espontània en sòls regats, com a mala herba. El seu conreu té per finalitat l’obtenció de la fibra, anomenada, com la planta, cànem
. Necessita climes càlids i humits, llocs poc ventosos i una precipitació mínima de 700 mm l’any, o bé regadiu. Prefereix sòls argilosos o llimosos, neutres o una mica alcalins i molt adobats. La sembra és a començament de primavera, i la collita, 4 o 5 mesos després. Les varietats de cànem més conreades són el cànem comú
i el cànem de Bolonya
, així com el cànem indi
. A més de l’obtenció de la fibra, hom extreu de les llavors un oli assecant emprat per a fer pintures i sabó, per a cremar, etc, i també, en medicina popular, contra les afeccions de les vies urinàries.
La producció de cànem, que arribà al seu màxim a la segona meitat del s. XIX, ha anat disminuint gradualment a causa, d’una banda, de la competència de les fibres artificials, i, de l’altra, de les dificultats per a aconseguir la mecanització necessària per a la transformació de la fibra, cosa que fa necessària una gran quantitat de mà d’obra. L’any 1982 els principals països productors eren la Xina, l’Índia i l’URSS. La producció mundial és cada vegada més baixa: 760.000 tones el 1959, 330.000 tones el 1965, 314.000 tones en 1974-76 i 282.000 tones el 1982. Als Països Catalans, el cànem apareix documentat al s. XI al Rosselló. Al s. XIV era freqüent en moltes comarques de les Balears i a les regions de Girona, Tarragona, Castelló de la Plana i València. Però els teixits més preats eren importats de Borgonya. Al s. XVII hom el collia a les riberes del Segura, del Ter, del Segre i del Sió. Al segle següent el cànem apareix estès a tots els regadius del Països Catalans: es destaquen la regió de Barcelona (Badalona, el pla de Barcelona), que produïa cànem molt fi, en rotació amb blat i ordi o bé amb faves i veces, i que obtenia els rendiments màxims a la Costa de Llevant, de Badalona a Canet de Mar; la regió de Lleida (especialment a les hortes de Lleida i de Balaguer), que alimentava els filats de l’altiplà central; i la ribera del Sió i els indrets propers de l’Urgell i de la Noguera, que proveïen de llavor les ciutats del Principat i del País Valencià; les regions de València, Xàtiva, Alacant i Oriola, on el conreu assolí la plenitud, i on aparegueren més tractats sobre millores tècniques. A mitjan s XIX s’inicià la decadència: al Vallès Oriental, on al començament de segle el cànem havia contribuït al fugisser impuls exportador del port de Mataró, fou desplaçat per les hortalisses i els farratges; el cànem de Balaguer, recercat encara el 1857 per la marineria espanyola, a la fi del segle era desbancat per l’italià, de fibra més blanca, suau i flexible (amb la qual només podia competir la del Baix Segura), preferit també a les mateixes empreses de Mollet del Vallès, de Balaguer o d’Oriola. Una altra causa de decadència fou la competència d’altres fibres tèxtils i el cotó, l’espart, el jute, o les fibres artificials i sintètiques, així com la desaparició de la navegació de vela (que motivà la de la corderia) i l’espardenyeria. Al començament del s. XX, la indústria barcelonina era abastada de cànem napolità, i els canemars de les capçaleres de la Ribagorça i del Pallars, de la Vall d’Aran o d’Andorra treballaven amb cànem estranger. Vers els anys 1925-30 les regions amb més superfície conreada (entre 610 i 370 ha) eren, en ordre decreixent, les d’Oriola, Lleida, Castelló, Xàtiva, Alacant i Barcelona (també n'hi havia a Mallorca una petita extensió); la producció era: Oriola (més de 6 000 quintars de fibra), Castelló, Barcelona, Xàtiva, Alacant i Lleida (menys de 4 000). Vers el 1950 desapareixia o havia desaparegut de les regions de Castelló, Barcelona i Mallorca. Però el pes relatiu de les que romanien era considerable: el Baix Segura (Oriola, Callosa, Dolores) produïa el 50% del cànem de l’Estat espanyol; les regions d’Alacant (Baix Vinalopó), Xàtiva (Safor) i Lleida (Noguera), el 25%. El decenni 1960-70 hi hagué una minva de superfícies, de rendiments (de 12 a 9 quintars per ha) i una extinció, primer a les regions de Xàtiva i Alacant i, finalment, a les de Lleida i d’Oriola.