Consta essencialment del tub o boca de foc, on és posat el projectil i la càrrega explosiva, anomenat també canó, que és el suport que llançarà el projectil, d’una muntura o element de transport i ancoratge en el terreny; d’uns òrgans de punteria i, eventualment, d’un òrgan elàstic entre el tub i la muntura capaç d’absorbir l’energia del retrocés. Es diferencia de l’obús i del morter per la trajectòria del tir (i, per tant, per l’angle de tir), que és molt elevada en el morter, intermèdia en l’obús i baixa en el canó. El canó és determinat per la relació calibre/longitud, on la longitud, distància des del pla de boca fins a la cara anterior de la tanca, és mesurada en calibres. En general, són considerades canó les peces d’artilleria el canó de les quals fa més de 30 calibres, en longitud. A més calibre, més pes podran tenir els projectils llançats, i a major longitud, més grans seran la velocitat inicial, la precisió i l’abast.
En la seva construcció hom empra actualment l’acer al níquel. A l’interior del tub, de la culata a la boca, hi ha l’allotjament de la tanca, la cambra per a la col·locació del projectil, el tronc de con que uneix la cambra i l’ànima, sobre el qual s’adapta una banda de forçament, i l’ànima, cilíndrica i generalment estriada. El perfil exterior del tub pren les formes següents: des de la cambra fins al punt de màxima pressió és cilíndric i hom l’anomena bloc de culata; després té forma troncocònica, i forma un cos cilíndric, anomenat canya, acabat de vegades en un petit eixamplament o brocal. La part anterior de la cambra resta tancada quan, en col·locar el projectil, aquest s’adapta al tronc de con. La tanca i l’obturador clouen la part posterior de la cambra, evitant la pèrdua de gasos durant el tret. L’obturador és un element, situat entre la càrrega de projecció i la tanca, que actua per compressió o per extensió, en forma, respectivament, de beina metàl·lica o de galeta elàstica tancada en una coberta de coure. La tanca és un bloc d’acer que hom introdueix a la part posterior de la cambra i pot ésser de cargol o de falca. La muntura és el suport de la boca de foc; ha d’ésser resistent, estable, mòbil i amb un gran sector de tir, tant horitzontal com vertical. Aquestes característiques s’adapten a les necessitats tàctiques del canó: l’artilleria de campanya fa servir la curenya, muntura proveïda de rodes, l’antiaèria, la candelera, i els canons fixos, la plataforma.
En els canons antics, la boca de foc era solidària amb la muntura, anomenada rígida. Modernament, mitjançant l’òrgan elàstic, hom aconsegueix la immobilitat dels òrgans de punteria per tal d’aconseguir rapidesa en el tir. En la muntura de deformació, l’òrgan elàstic aconsegueix que durant el tret certs òrgans romanguin fixos, mentre d’altres retrocedeixen amb la boca de foc, en el sentit de l’eix, sobre un trineu que llisca sobre el bressol. Aquest va fixat a la curenya mitjançant els monyons i presenta en el seu interior l’òrgan elàstic, que té a la seva part posterior les lliscadores per on es desplaça el trineu. El retrocés és limitat amb fre a la boca de foc; el recuperador (d’aire comprimit) el retorna a la posició inicial, i un segon fre, anomenat moderador, evita els cops del retorn. Els òrgans de punteria són formats pels mecanismes i els aparells de direcció o d’elevació. Aquests mecanismes proporcionen el moviment a la boca de foc mitjançant un cargol, mogut per una manovella, tot desplaçant una corredora solidària amb la boca de foc. Els aparells indiquen l’angle de direcció mitjançant ulleres de llarga vista, goniòmetres, etc., i l’angle d’elevació mitjançant escaires de nivell, clinòmetres i aclímetres. Els sistemes de punteria dels canons més moderns es basen en la utilització del làser, la televisió i els ordinadors (optrònica).
A la fi del segle XIV hom començà a emprar la paraula canó designant una peça amb la boca de foc formada per tubs de ferro soldats entre ells i reforçats per cèrcols; la muntura era simplement una peça de fusta amb una entalladura per tal de col·locar-hi el tub. La seva rigidesa i la seva simplicitat dificultaven extraordinàriament la punteria. Durant el segle XV, les paraules canó i bombarda es confonen, designant la peça composta de dues parts interdependents anomenades canya i cambra. Entre els canons navals instal·lats a la proa dels vaixells del segle XV, en substitució de les antigues bombardes, cal esmentar els ribaldequins. Després hom construí els canons d’una sola peça, en què tant la pólvora com el projectil eren introduïts per la boca. L’interior del tub era llis; l’exterior, adornat amb gravats, i un conducte anomenat fogó transmetia el foc a la pólvora. Durant els segles XVI i XVII, hom fabricà els canons generalment de bronze, amb un percentatge de coure cada vegada més gran, i eren de diversos tipus: el canó pròpiament dit pesava 50 quintars i servia per a batre, la colobrina pesava 45 quintars i servia com a peça de posició, i el falconet, de 12 quintars, servia per a l’artilleria de campanya. Paral·lelament, la muntura també es transformà; de primer hom col·locà un dipositiu que permetia d’inclinar el canó; posteriorment s’afegiren rodes per a facilitar-ne el transport. La muntura constava de dues bigues o cuixes, una entalladura que permetia de col·locar els monyons, i unes travesses o teleres, la darrera de les quals, en forma de cua d’ànec, descansava a terra. Des del segle XVI, els canons navals foren instal·lats als costats dels vaixells. Al segle XVII, segons el pes de les bales que disparaven, els canons es dividien en dobles i mitjos, terços i quarts. Segons la longitud de l’ànima podien ésser legítims, bastards i acolobrinats.
Les ordenances del 1718, a la monarquia hispànica, reduïren el nombre de calibres a cinc, cosa que posà fi al desordre existent en la fabricació i la mesura dels canons. A partir de Gustau Adolf de Suècia, els canons es feren més curts i més lleugers (canons a la sueca). Napoleó III, amb el seu cano obús, intentà de fer-ne un tipus únic. El 1847, la casa Krupp construí el primer canó d’acer; la muntura metàl·lica, més resistent i més lleugera, substituí totalment la de fusta. El 1853, hom adoptà l’estriat de l’ànima dels canons, nasqué l’artilleria d’acer i aparegué la càrrega posterior amb la tanca i l’obturador; els mecanismes de punteria s’anaren perfeccionant, i el 1900 aparegué la muntura deformable. Fou, però, durant la Primera Guerra Mundial que el canó es perfeccionà extraordinàriament: augmentà la longitud del tub (fins a 36 calibres) i la velocitat inicial i, per tant, el seu abast. Aparegueren els supercalibres (Gran Bertha) i l’artilleria s’especialitzà: canons de 30 i 40 mm antitancs, canons de costa, canons sobre via fèrria, etc.. Hom fabricà, a més, els canons sense retrocés, perfeccionats durant la Segona Guerra Mundial, els quals tenien un tub obert per tots dos cantons i una càrrega de projecció molt pesant. Un tipus especial és el canó antitancs, sense retrocés, que llança projectils de càrrega buida amb un gran poder perforant. Durant la Segona Guerra Mundial, amb el desenvolupament de l’aviació i dels tancs, semblava que l’artilleria tindria poca participació; malgrat tot, hom anà millorant els canons antiaeris, antitancs, de campanya. L’aparició dels míssils i l’evolució de l’aviació, els canons antiaeris i de costa esdevingueren obsolets. Així i tot, existeixen els canons de campanya, avui totalment motoritzats (llevat els d’alta muntanya) —a l’URSS hom emprà els de calibre 85, 100, 122, 130, 152 i 203 mm, i als EUA, els de 75, 105, 155, 175 i 203 mm—. Alguns canons permeten de tirar projectils amb cap nuclear de petita potència (g 2 quilotones).
La fabricació de canons als Països Catalans
A Barcelona, principal centre de fabricació de canons dels Països Catalans, fou establerta el 1537 la foneria reial d’artilleria, que continuà la tradició iniciada al segle XIV; s’hi fongueren (1529) els que la ciutat donà a Carles V amb el nom d’’Els Dotze Apòstols’, i el 1559, el que duia el nom de ‘Santa Eulàlia’. Al segle XVII fou ampliada la foneria de canons, situada a la Rambla, molt activa durant la Guerra dels Segadors i el setge del 1714. El 1718, una ordenança de Felip V reduí a 5 els múltiples calibres existents. El 1767 la foneria fou ampliada amb la refineria que hi instal·là Jean Maritz per ordre de Carles III, on hom aplicà el nou sistema del barrinament horitzontal dels canons. Les peces eren fetes de ferro o de bronze; els millors exemplars del segle XVIII són datats i signats pels fonedors (els més destacats foren els germans Francesc i Josep Barnola, Francesc Mir i Pere Ribot), i duien noms mitològics (“Àtropos”, “Miltíades”, “Pirítous”) o al·legòrics (“Vengador”, “Destructor”). Després de la Guerra del Francès, en decaigué la producció; passà a la mestrança d’artilleria, situada a les Drassanes, i desaparegué el 1936.