La canoa comprèn com a formes particulars la monòxil, de construcció rústega o pesant, anomenada preferentment piragua, coneguda a Amèrica, Àfrica i Oceania, i la construïda amb pell i de buc tancat, com el caiac de les zones àrtiques. El terme canoa és aplicat també, amb un sentit restringit, únicament a les més lleugeres, de buc obert i propulsades per pagaia simple, que no poden ésser incloses en cap dels dos tipus anteriors, i d’una manera especial a les pròpies dels indis de l’Amèrica del Nord. Els materials emprats poden ésser, en les canoes monòxils, l’escorça d’un sol arbre o el seu tronc buidat i, en d’altres casos, posts ajuntades, peces d’escorça o pells cosides, suportades per una carcassa. La canoa, embarcació pròpia dels pobles primitius, ha estat imitada en la marina esportiva, construïda amb lona, fibra artificial o fusta. Fou introduïda a Europa el 1835 i acceptada, juntament amb el caiac, com a embarcació esportiva de competició als Jocs Olímpics del 1936. La canoa monoplaça de cursa (C-1) fa 5,30 m de longitud i pesa 16 kg, i la canoa biplaça (C-2), 6,50 m i 20 kg.
f
Esport
Transports
Canoes al riu Tarn al seu pas per Millau
© Jaume Ferrández
Embarcació menor, lleugera, normalment d’una sola peça, de mides molt variables (generalment d’eslora inferior a 10 m), de forma allargada, punxeguda de proa i de popa, propulsada per pagaies i desproveïda de timó, de quilla i generalment també de vela.