El concepte de cànon comporta una noció d’ordre i de mesura, l’aplicació de la qual a les arts és molt antiga, car els egipcis ja l’empraren per a estructurar llurs obres plàstiques. El cànon permet d’establir l’harmonia entre cadascuna de les parts d’una obra i la seva totalitat a partir d’una determinada extensió (mòdul, dit, cap, etc.) presa com a base. Els grecs hi dedicaren una atenció especial, i Policlet fins i tot escriví un opuscle on estudiava les proporcions ideals d’una escultura. El Dorífor, on Policlet plasmà la seva tesi, està, tanmateix, en contradicció amb obres d’altres escultors grecs posteriors, l’Apoxiómenos de Lisip, per exemple, el qual considerà que el nombre de caps d’alçada que havia de tenir una escultura era de 8, en lloc dels 7 establerts per Policlet. Això mostra que el cànon no recolza sobre una base natural, sinó sobre un ideal estètic, que cada societat estableix en un moment donat segons la visió del cosmos que la tipifica.
Sense que aquestes preocupacions perdessin vigència ni a Roma (Vitruvi, De architectura, s I) ni durant l’edat mitjana (Villard d’Honnecourt, Album, segle XIII), es troben novament molt aguditzades a partir del Renaixement, durant el qual i des d’Alberti (De statua, escrit vers el 1464), passant per Leonardo da Vinci (Trattato sulle proporzioni, 1498), Dürer (Unterweisung der Messung, 1525) i Vasari (Introduzione alla scultura), entre d’altres, la recerca per a l’establiment d’un cànon significà, ensems i en primer terme, la recerca del realisme artístic per atènyer, finalment, un idealisme estètic. Avui dia aquest tipus de preocupacions pertanyen més al camp de l’academicisme i de la sociologia de l’art que no pas al de l’estètica.