cànon

m

Música

Cristianisme

Composició poètica, pròpia del ritu bizantí, consistent en un conjunt de nou grups d’estrofes, compost, cadascun d’ells, d’un ειρμός i de diversos troparis.

Creat per a acompanyar les nou “odes” o càntics de l’ofici, acabà per substituir-les; el gènere, a més, passà a altres moments i actes litúrgics. En foren grans conreadors Andreu de Creta, Joan Damascé, Cosme de Màinma, Teodor Estudita, etc. El cànon suplantà l’antic kontàkion.