canonge lectoral

m
Cristianisme

Obtentor de la canongia d’ofici, dita també lectoralia (canonge), creada per Innocenci III, al concili IV del Laterà (1215), en totes les esglésies metropolitanes.

El concili provincial de Lleida del 1229 la instà amb urgència per als Països Catalans, i al principi del s XV existia a totes les diòcesis del país; fou instada de nou al concili de Basilea (1431-41). La seva missió era d’instruir els clergues joves i d’explicar la Sagrada Escriptura. Pel concili de Trento, els lectorals esdevingueren professors de Sagrada Escriptura dels seminaris (havien d’ésser llicenciats o doctors en teologia). El concordat espanyol del 1851 suprimí el càrrec de les col·legiates i el deixà només a les catedrals, on subsisteix encara, bé que no amb les característiques del començament.