El valor artístic del cant és condicionat per la respiració, l’emissió de la veu i el seu timbre, el fraseig i els matisos expressius. Segons els pobles i les èpoques ha estat concebut de formes diferents: nasal, gutural, palatal, etc. Com a forma d’expressió humana, el cant uneix les denotacions de dos tipus d’expressió: el llenguatge i la música; per això ha tingut un paper cultural d’abast general i moltes civilitzacions (les orientals en general, la grecollatina i, bé que amb menys de relleu, també l’europea occidental) li han reconegut una importància pedagògica de primer ordre. De la més remota antiguitat, han arribat tradicions orals (Xina, Japó, Índia). Entre els egipcis, els hebreus i els grecs fou aviat conreat professionalment. A l’Occident, en la línia de la tradició culta del cant, tingué molta vida, a l’edat mitjana, el cant litúrgic de les esglésies cristianes ( cant pla). La naixença de la polifonia i l’art dels trobadors són altres testimoniatges medievals del conreu del cant. A Itàlia, al s. XVI, fou superior l’execució vocal de capella, a la qual contribuïren les veus agudes d’homes castrats: l’afecció al cant hi prengué una gran embranzida, que menà al bel canto. Les escoles de cant de Roma, Venècia, Nàpols i Bolonya formaren els principals cantants d’òpera dels s. XVII i XVIII. L’obra Opinioni de’ cantori antichi e moderni... (Bolonya 1723) de Piero Francesco Tosi és un dels primers mètodes de cant i tracta de l’emissió de la veu, de la vocalització, dels ornaments i de la declamació. Les obres del professor de cant Nicola Porpora són un bon exemple de l’evolució del bel canto cap a un abús del virtuosisme vocal i de les ornamentacions. França seguí una línia d’interpretació diferent, amb predomini de la declamació i de l’articulació dels mots. Bénigne de Bacilly, en les seves Remarques curieuses sur l’art de bien chanter (1668), propugna l’exageració i l’afectació retòrica i els matisos expressius. A partir del 1770, l’estil de cant restà fortament influït per la reforma de l’òpera de Christoph Willibald Gluck. El mètode de cant dels professors del conservatori de París, aparegut el 1803, ja intentà d’assimilar la nova tendència de la gran òpera, que valorà, durant el s. XIX i part del XX, l’extensió, la potència i la vehemència expressiva dels cantants per damunt de l’agilitat vocal. El baríton Manuel García, autor d’un Traité complet de l’art du chant (1847) i inventor del laringoscopi, concilià el mètode científic amb el musical. La complexitat d’estils del repertori vocal actualment existent exigeix una pluralitat de formacions molt difícil d’ésser adquirida per un sol cantant. El cant, d’altra banda, ha tingut i té un desenvolupament important en la vida quotidiana, que es concreta principalment en les diversíssimes formes de la cançó.
m
Música