Cant de la Sibil·la

Daniel Portz interpretant el Cant de la Sibil·la durant l’acte de celebració de la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat (Madrid, 2010)

© Consell de Mallorca

Interpretació musical, durant la nit de Nadal, d’uns versos sobre els senyals del judici final i de l’adveniment del Crist, posats en boca de la sibil·la Eritrea.

La versió més antiga, en grec, apareix en el llibre vuitè dels Oracula Sibilina, que data de les albors del cristianisme. Els versos foren recollits per Eusebi de Cesarea al seu Oratio Constantini ad Sanctorum Coetum, i un segle més tard reapareixen a De civitate Dei (‘La ciutat de Déu’). La traducció fou reproduïda a l’anònim Contra iudaeos (segles V-VI), i fins als segles IX i X no aparegué la música que s’interpretava en els oficis de la nit de Nadal.

La següent font que transmet els versos sibil·lins és el Sermo de symbolo, atribuït a Quodvultus, bisbe de Cartago (437-453), tot i que a l’edat mitjana s’atribuïa a sant Agustí. No se sap quan ni on es musicaren els versos de la Sibil·la, ni tampoc el moment en què el Sermo de symbolo s’incorporà a la litúrgia. En qualsevol cas, els versos aparegueren per primera vegada convertits en una composició musical amb refrany en un còdex miscel·lani dels segles IX-X procedent de Sant Marçal de Llemotges. El primer vers fa la funció de refrany, Iudicii signum: tellus sudore madescet, que alterna amb tretze cobles, resultat de l’agrupació dels versos sibil·lins de dos en dos. A partir del segle XII, l’esmentat sermó, amb els versos de la Sibil·la llegits o cantats, solia constituir la Lliçó 6a o la 9a de les matines del dia de Nadal en un nombre important de monestirs francesos, espanyols i italians, costum que al segle següent s’estengué a diverses catedrals.

Se sap que en moltes localitats de la geografia hispana la Sibil·la es començà a dramatitzar, de vegades com a part d’un Ordo prophetarum, coincidint amb l’adopció de la llengua vernacla. Solia ser interpretada per un nen disfressat de pitonissa, que, en llocs com la catedral de Toledo, anava acompanyat de dos escolanets amb sengles espases i d’uns altres dos amb canelobres. La Sibil·la cantava les cobles i un cor li responia amb el refrany. La implantació, l’any 1568, del breviari trentí, en el qual no figura la lectura del Sermo de symbolo, comportà l’abolició del Cant de la Sibil·la, que, malgrat tot, se seguí interpretant en determinades institucions religioses com a colofó de les matines del dia de Nadal.

Es conserven mig centenar de versions del Cant de la Sibil·la amb els versos en llatí, copiades sobretot en leccionaris, homiliaris i breviaris dels segles X al XV. Llevat d’alguna excepció, no hi ha dues versions totalment idèntiques; però, malgrat això, la melodia que caracteritza el cant sibil·lí es manté relativament estable. Passa el mateix en les cinc versions que queden amb els versos traduïts al català, en dues escrites en castellà i fins i tot en una de les Cantigas de Santa Maria, d’Alfons X el Savi, Madre de Deus, escrita en galaicoportuguès, que és un contrafactum del Cant de la Sibil·la. Es conserven set versions polifòniques de font espanyola del refrany. Una escrita en llatí, dues en català —una és de Bartomeu Càrceres i l’altra d’Alonso de Mondéjar— i quatre en castellà, de les quals una correspon a Alonso de Córdoba, una altra a Juan de Triana i encara una altra a Cristóbal de Morales. Excepte la Cantiga d’Alfons X, les altres versions del Cant de la Sibil·la en llengua vernacla daten dels segles XV i XVI.

Les versions catalanes del cant, que obtingueren una enorme popularitat, són encara incomptables, tot i que tant el text com la melodia han sofert profundes transformacions amb el pas del temps. Prohibit pel concili de Trento, que vetà les manifestacions a les celebracions litúrgiques, sobrevisqué, tanmateix, a l’Alguer (Sardenya) i a Mallorca, on continuà celebrant-se a totes les esglésies, després de les matines i abans de començar la missa; encarna el personatge generalment un noi amb vestits femenins i que sosté amb les mans una gran espasa. El cant en vulgar influí en unes cobles ascètiques d’Antoni Canals. Subsistí a l’església de Santa Maria de Maó fins el 1795, coincidint amb el restabliment del bisbat de Menorca. Des del 1948 fou novament representada a la basílica de Santa Maria del Mar i, més recentment es recuperà a diverses poblacions dels Països Catalans (no sempre coincidint amb la nit de Nadal), entre les quals Gandia (1997), Terrassa (1997), Ontinyent (2000), Puigcerdà (2009), la catedral de Barcelona (2009), Sant Cugat del Vallès (2010) o la seu d’Urgell (2011). Algunes d’aquestes esglésies disposen de textos propis per a la celebració, entre els quals el de l’Ordinari d’Urgell del 1536.

El novembre del 2010 la Unesco inclogué el Cant de la Sibil·la de Mallorca dins catàleg del patrimoni cultural immaterial de la Humanitat.

Bibliografia

  • Corbin, S. (1952): “Le Cantus Sibyllae: Origine et premiers textes”, Revue de Musicologie, XXXI.
  • Donovan, R.B (1958): The liturgical drama in medieval Spain, Toronto, Pontifical Inst. of Mediaeval Studies.
  • Gómez, Ma. C. (1996-97): El Canto de la Sibila, 2 vols., Madrid, Alpuerto.
  • Pérez, L. (1955): “Sa Sibil·la en la Noche de Navidad”, Panorama Balear, 53, Palma.
  • Pujol i Pons, F. (1918): “El cant de la Sibila”, L’Avenç, Barcelona.