En diversos manuscrits no portava títol i, fins a l’edició de València del 1539, no li fou donat per primera vegada el nom de Càntica espiritual , que ha estat adoptat en bona part de les edicions modernes. Consta de 224 versos estramps o sense rima, distribuïts en 28 estrofes de vuit versos. Sembla obra de la maduresa del poeta, però no té el caràcter moral d’altres composicions d’aquesta època i té, altrament, un accent molt personal. El poeta s’adreça directament a Déu i l’interroga sobre la seva salvació. Sent dintre seu el desig de caminar envers Déu, però la voluntat no l’obeeix. S'acusa de tebiesa, de manca d’amor, d’ésser més sensible a la temença del càstig que no al veritable amor. Les confessions alternen amb súpliques i la confiança i la temença s’emparen alternativament del seu esperit. L’accent sincer, la rigor de la construcció i fins i tot la força del pensament i de l’expressió en fan una de les obres cabdals de la poesia catalana.