El canvi de moneda, com a cas particular del fenomen econòmic del canvi , respon principalment al fet de la coexistència d’un conjunt de sistemes monetaris diversos i a l’establiment d’una relació convencional de conversió entre les distintes monedes. Els primers banquers o canviadors (canviador) eren simples custodis de numerari, car facilitaven al client les monedes que necessitava per barata d’unes altres de diferents ( canvi manual ). Amb l’aparició de l’activitat comercial a gran escala, la necessitat de facilitar les transferències de moneda entre distintes places ( canvi trajectici ) comportà la progressiva especialització en l’activitat de canviar moneda. Els canvis trajecticis eren instrumentats mitjançant una carta que acompanyava el contracte de canvi notarial , dirigida al corresponsal del canvista ordenant-li el pagament, que fou l’origen, entre altres instruments crediticis, de l’actual lletra de canvi. Els serveis dels canviadors tingueren una forta expansió relacionada amb l’increment de les necessitats de mitjans de pagament, suscitades per l’ampliació dels intercanvis. En aquest procés d’adaptació la funció de canvi de moneda ha assolit una definitiva tipificació, que actualment forma part de les activitats bancàries normals (secció de divises) i és regulada per disposició de l’autoritat monetària i els mecanismes dependents de la taxa de canvi.
m
Economia