La superació d’una economia d’autoconsum amb la introducció de la divisió del treball exigí històricament l’aparició del canvi, instrumentat d’antuvi pels procediments de bescanvi o barata (economia de bescanvi) i, posteriorment, per la introducció del diner. En ambdós casos, el problema que el canvi implicava consistia en la determinació d’un indicador general de l’estructura de relacions d’equivalència entre els distints béns produïts dins una comunitat econòmica, és a dir, el valor de canvi relatiu de cada bé o mercaderia. Dins l’escola clàssica, el canvi aparegué com un concepte inherent a l’home, al qual corresponia l’exercici d’una activitat “natural” caracteritzada pel fet de produir-se entre mercaderies equivalents que tenen, en el treball incorporat o en el treball contingut, l’essència del valor i que dóna lloc a un canvi equivalent. L’economia neoclàssica i els corrents marginalistes consideren d’escàs relleu les discussions sobre el canvi, considerat com un fet tècnic subsidiari respecte a les categories d’utilitat i d’escassetat, atès que l’esquema teòric recolza en les relacions entre individus aïllats dins un mercat transparent. El marxisme parteix de l’existència d’una llei del valor que regula el canvi de mercaderies (sobre la base del quàntum, de treball abstracte, simple i necessari socialment) i que parteix del canvi equivalent per a formular la desigualtat en el canvi, tant en les relacions entre capital i treball, amb l’aparició de l’excedent i de l’explotació, com a escala nacional (canvi desigual entre l’agricultura i la indústria, per exemple), per a arribar al canvi desigual entre països, basat en una divisió internacional del treball que tendeix a augmentar la desigualtat de les relacions entre els països subdesenvolupats i els desenvolupats.
m
Economia