canvi marítim

m

Transports

Dret marítim

Contracte aleatori pel qual el capità o patró d’un vaixell manllevava una quantitat per a despeses de reparació, negociació de mercaderies, etc, amb la condició que, si el viatge arribava a bona fi, a més de tornar el principal, pagaria un premi determinat al prestador.

Aquest, per la seva banda, assumia el risc dels béns sobre els quals hom havia contractat el canvi —buc, càrrec, nolis guanyats, o tot plegat—, de manera que, en cas de destrucció d’aquestes garanties, perdia el capital donat i el premi convingut. Aquest contracte, regulat ja en el Llibre del Consolat de Mar i documentat des del 1230, complia alhora funcions d’assegurança i de crèdit per a la navegació. Podia ésser ell mateix objecte d’assegurança i fou reglamentat conjuntament amb aquesta a les ordinacions de Barcelona del 1435, el 1458 i el 1484. Fou habitual als Països Catalans als s. XIII, XIV i XV ( comanda ad usum maris, comanda ad quartum denarium ) i molt corrent al XVI per al comerç amb Amèrica. Fou recollit pel codi de comerç del 1829. Una modalitat especial fou la comanda de naus o de participacions indivises en la propietat d’aquestes (consta ja a Tarragona el 1194). Era conegut en la navegació atlàntica per prêt à la grosse aventure, préstamo a la gruesa, Bodmerei, etc.