Capadòcia

Paisatge de la Capadòcia, centrat pels habitatges rupestres

© Fototeca.cat

Regió de l’Àsia Menor, a Anatòlia, limitada al S per les muntanyes del Taure, a l’E per l’Eufrates, al N pel riu Halis i a ponent per la regió dels llacs de Pisídia i Licaònia.

Situada a l’actual regió turca de l’Anatòlia Central, és la zona de contacte amb l’altiplà central d’Anatòlia. Des del punt de vista geològic, la regió fou sotmesa a una intensa activitat volcànica que donà lloc a cims d’altitud considerable (mont Erciyas, 3.916 m) i que tingué com a resultat una gran abundància de dipòsits de lava i cendra. L’erosió d’aquests materials formà un relleu singular, del qual els pilars coronats en són els elements característics. La qualitat tova del sòl volcànic hi afavorí, des de l’inici del seu poblament, una proliferació excepcional d’habitatges i construccions troglodítiques, habitats de manera continuada (bé que amb fluctuacions) fins a l’actualitat. El parc nacional de Göreme, declarat el 1985 patrimoni de la humanitat per la UNESCO, concentra el paisatge més característic de la Capadòcia. Hom ha descobert també a la regió més de trenta ciutats subterrànies, la més coneguda de les quals és Derinkuyu, considerada la més extensa fins el 2014, que hom en donà a conèixer l’existència d’una altra encara més gran, Kaymaklı.

Els vestigis del poblament més antic han estat estimats vers el 2000 aC, al turó Kültepe, on foren descobertes les anomenades tauletes de Capadòcia, d’escriptura cuneïforme en llengua assíria. Els assiris establiren a la regió una sèrie de ciutats comercials, dites karum. Posteriorment ocuparen la Capadòcia els hitites (XVIII-XII aC), successivament desplaçats per frigis, lidis, medes i perses. Incorporada a l’imperi d’Alexandre el Gran a mitjan segle IV aC, fou repartida i disputada entre els seus successors (diàdocs). L’any 17 dC, en temps de l’emperador Tiberi, fou convertida en província romana. Durant les primeres etapes del cristianisme fou sovint refugi dels adeptes a la nova religió, com testimonien els nombroses temples subterranis. Des del 395 dC passà a formar part de l’imperi Bizantí i conegué un moviment monàstic florent, que deixà com a relíquia un conjunt de cel·les d’anacoretes i d’esglésies rupestres que contenen uns notables frescs datats entre els segles IX i XI. Com a frontera oriental, patí les successives escomeses de perses, huns i, des del segle VIII, d’omeies, abbàssides i, finalment, dels turcs, que se n’empararen el 1071 dC en la decisiva batalla de Manzikert. Bé que controlada per la dinastia seljúcida (segles XI-XIII), fou, de fet, escenari de lluites contínues entre turcs, bizantins i croats. De mitjan segle XIII fins el 1302 fou controlada pels mongols i, finalment, passà a formar part de l’imperi Otomà.