Bé que té amb els parlars occitans veïns notables afinitats lèxiques ( tampar , ‘tancar’; picaire, 'llenyataire’; araire , ‘arada’) i morfològiques ( peixis, 'peixos’; porteren , ‘portaren’; naixic, 'nasqué’; miu, miva, 'meu’, ‘meva’; as, 'als’; teni, 'tinc’; aquell -a, 'aquest -a’), els tres més remarcables són la conservació de l’article lo, los, 'el’, ‘els’, i el fonetisme, el qual, bé que sovint l’acosti a l’occità —com la vocalització de la - l - + consonant ( autre, 'altre’; cauç, 'calç’) i les mutacions qua-, gua-, a ca-, ga- ( catlla, 'guatlla’; gardar, 'guardar’), i com la conservació del diftong àton au- ( aucell, 'ocell’; aurella, 'orella’) i de la -s- sonora provinent de - d - i - c - davant e o i ( tesa, 'teia’; rasú , ‘raó’)—, té algun fenomen autòcton, com la mutació ū a oe —neutra labialitzada ( oell , ‘ull’; toe 'tu’; caigoet , ‘caigut’; agoella , ‘agulla’)— que hom retroba a les zones de transició abans esmentades en parlars occitans relativament llunyans (Narbonès). En aquest darrer fenomen, com en gran part de particularismes, el poble de Matamala, el més pròxim al Conflent, segueix el català central o el rossellonès.
m
Lingüística i sociolingüística