Els capítols catedrals sorgiren al llarg del s. XI amb la dissolució de la vida en comú de les canòniques catedralícies (canònica)i erquè s’accentuà la separació dels béns entre les menses (mensa) episcopal i capitular. La mensa capitular era administrada per pabordes; l’organització de les pabordies (pabordia) per mesos de l’any ajudà a fixar el nombre de membres de cada capítol, tasca duta a terme a Catalunya el 1229 pel legat papal Jean d’Abbeville. Dintre el capítol era d’importància primordial l'ardiaca; els seus interessos i en general els del capítol eren sovint contraposats als del bisbe, com en la provisió de beneficis i parròquies reservades al capítol i dels quals sovint gaudien els mateixos canonges. El capítol exercia la jurisdicció eclesiàstica durant la seu vacant —elegia entre els seus membres el vicari capitular—, però l’absència sovintejada dels bisbes féu que aquesta jurisdicció fos mantinguda fora de la seu vacant. Això comportà que el capítol fos representat en els concilis provincials i a les corts. Li fou reservat, a més, el dret d’elegir el bisbe i, a Catalunya, ho practicà gairebé exclusivament fins a la intromissió intromissió del fiscalisme de la cort pontifícia d’Avinyó en ple s. XIV. A partir de Trento, però, perdé definitivament aquesta atribució, així com la jurisdicció eclesiàstica, però mantingué la jurisdicció civil i el dret de representació a corts. La supressió de la majoria de privilegis dels capítols a favor del bisbe i de la centralització romana no es féu sense resistència i lluites, implicades sovint, a Catalunya, amb les bandositats generalitzades dels s. XVI i XVII entre nyerros i cadells, i la influència econòmica i política dels capítols fou en determinats moments decisiva —és el cas de Pau Claris—. Modernament, els seus privilegis han esdevingut més honorífics que efectius i les seves funcions han quedat força restringides pel Codi de Dret Canònic del 1983.
m
Cristianisme