En foren artífexs, sembla, el confessor del rei, Gaspar Ferreres, i els consellers Lluís Setantí i Joan Mateu; posà fi pràcticament a la guerra contra Joan II, malgrat que no tot el Principat s’havia rendit, l’exèrcit francès ocupava els comtats de Rosselló i Cerdanya i el comte de Pallars mantenia la rebel·lió contra el rei. La capitulació posava terminis per a adherir-se a tots els habitants del Principat i als castells i les forces que encara mantenien la bandera del rei Renat. Atorgava perdó general i autoritzava el lloctinent Joan de Calàbria i els seus parcials a sortir de la ciutat. Pretenia retornar el país al seu estatus jurídic del moment de la mort de Carles de Viana; restava sense vigor, per tant, la capitulació de Vilafranca, motiu fonamental de la guerra. Restituí a la ciutat de Barcelona les seves baronies de Terrassa, Sabadell i Montcada i els seus drets sobre Sant Vicenç i el Castell de Cervelló, però no li retornà les baronies de Flix i la Palma d’Ebre, ni Tàrrega i Vilagrassa. La generalitat obtenia la restitució de Roses, Cadaqués i altres llocs del comtat d’Empúries. Reconeixia la legalitat de certs imposts instituïts durant la guerra per la generalitat i pel Consell del Principat i la ciutat de Barcelona, així com les emissions de censals. Restituïa els béns confiscats pels uns i els altres (amb cert favoritisme a favor dels reialistes), punt aquest de difícil execució i que fou origen de molts conflictes a la postguerra. Es comprometia a indemnitzar els creditors censalistes del mateix rei sobre les rendes de Mallorca i aquest accedí a anul·lar les dignitats eclesiàstiques, canongies, abadies, priorats, pabordies, etc, que ell havia proveït a excepció del gran priorat de Catalunya. Fou, si més no, l’inici de la liquidació de la guerra civil.