El moviment aparegué a Pèrsia al segle VIII amb ‘Anan ben Dawid, els seguidors del qual s’anomenaren ananites. La seva doctrina fou consolidada per Binyamin de Nähāvänd (segle IX), autor del primer llibre d’observances que donà el nom definitiu de caraisme (de l’hebreu qara’, ‘recitar’). Famosos per l’austeritat de llurs costums i per l’observança estricta de les prescripcions de l’Antic Testament, els caraïtes sofriren constantment els atacs del judaisme ortodox (Sa‘adya ben Yosef; Abraham ibn Dā‘ūd; Yěhudà ben Yosef ibn ‘Ezra; Yosef ibn Ferrusel). S’estengueren de Pèrsia a Palestina i, després de la presa de Jerusalem (1099), emigraren principalment a Egipte (i d’allí a tot el món islàmic) i als països eslaus. Des del segle XIX fins a mitjan segle XX visqueren majoritàriament en punts de Rússia, Lituània, Polònia i Crimea. Amb la creació de l’estat d’Israel (1948) tingué lloc una emigració gradual, fins al punt que pràcticament han desaparegut de l’Europa oriental. Els anys noranta eren uns 10.000, que habitaven sobretot a la ciutat d’Al-Ramla, al sud de Tel-Aviv-Jafa. Tot i les diferències de rituals i preceptes, el rabinat d’Israel declara els caraïtes jueus a tots els efectes.
m
Judaisme