La major part dels metalls de transició formen carbonils metàl·lics; en aquests els metalls presenten un estat d’oxidació molt baix, que moltes vegades és igual a zero i fins i tot en alguns casos és negatiu, estat que conferiria a l’àtom del metall una densitat electrònica excessiva si no fos que el lligand CO n'accepta una part en els orbitals vacants que posseeix; l’enllaç resultant adquireix així un caràcter de doble enllaç. Hi ha carbonils polinuclears, que contenen dos o més àtoms de metall, en els quals el lligand CO pot fer de pont entre aquests, unint-s’hi sempre per l’àtom de carboni, però en els quals, a més, tenen lloc interaccions entre els diversos àtoms metàl·lics, que poden arribar a constituir realment enllaços directes metall-metall. Els carbonils metàl·lics són composts de notable interès estructural, molts dels quals tenen importància industrial, principalment en la preparació tècnica de metalls en estat de gran puresa i com a catalitzadors de reaccions diverses, com les d’hidroformilació o carbonilació. Són líquids inflamables o sòlids combustibles, molt tòxics, la majoria estables a l’aire, per a la preparació dels quals hom disposa de diversos mètodes, com els de reacció directa del monòxid de carboni amb el metall o amb una sal metàl·lica en presència de reductors, o com el de bescanvi de lligands entre un complex metàl·lic i el ferropentacarbonil. Els carbonils mononuclears tenen estructures de tetràedre, de bipiràmide triangular o d’octàedre, segons que llur nombre de coordinació sigui, respectivament, de 4, 5 o 6; l’estructura dels carbonils polinuclears és més complexa. Les reaccions més importants dels carbonils metàl·lics són les de substitució dels grups CO per altres lligands, les quals permeten la preparació de gran diversitat de composts. Cal també remarcar llurs reaccions amb les bases, que condueixen a anions carbonilat, i les d’iniciació de determinades reaccions de polimerització, com la del metacrilat de metil, d’importància tècnica. D’entre els múltiples derivats dels carbonils metàl·lics són d’especial interès els hidrurs, substàncies que en solució presenten propietats àcides malgrat ésser hidrurocomplexs amb lligands H- units al metall, i que si es dissocien donant protons H+ és per la gran estabilitat de l’anió carbonilat que en resulta, i els halurs, sòlids cristal·lins moltes vegades polinuclears, alguns dels quals sofreixen dissociació i donen anions.
m
Química