Cardona

Vista del nucli antic de Cardona (Bages)

© Fototeca.cat

Municipi del Bages, al límit de la Depressió Central Catalana.

Situació i presentació 

El terme municipal és situat a l’extrem NW del Bages, a la vall del Cardener, al límit amb el Solsonès, amb el qual termeneja de SW a W amb Pinós, Riner, Clariana de Cardener i Navès, i amb el Berguedà, amb el qual termeneja al N i NE per Montmajor i Viver i Serrateix. Per l’E limita amb Navars i l’enclavament de Malagarriga (pertanyent al terme de Pinós) i al S amb Sant Mateu de Bages.

El Cardener rep per l’esquerra l’aigua d’Ora, procedent de la Vall de Lord, i la riera de Navel, procedent del Berguedà, que han excavat una vall favorable per a les activitats agràries. A la dreta del Cardener, els sediments salins i potàssics emergeixen en un esfondrament a migdia de l’anticlinal on s’alça la vila. Sobre el gruixut jaciment de sal gemma (el Salí de Cardona), que en alguns punts es presenta en forma de pedrera, hi ha les denses capes de silvinita i carnal·lita que s’enfonsen i se situen aviat entre els 700 i els 1 200 m. Les capes superiors són gresos i margues. Damunt el Cardener, entre la clotada del salí i el riu, s’alça un promontori gairebé cònic (589 m) damunt el qual s’aixeca el castell de Cardona amb l’antic monestir de Sant Vicenç. Al seu peu, en direcció a ponent s’inicia una carena, damunt la qual, sota el castell, hi ha la vila de Cardona. La necessitat d’espai ha obligat a fer continuats desmuntaments amb els quals es replana la muntanya i s’eixampla la zona de construcció. Un quilòmetre més avall i prop del riu, hi ha el raval de la Coromina, amb el Salí, únic nucli agrupat del terme. La resta és plena de masies (unes quantes formen la caseria de Bergús o la caseria de Tresserres), de capelles i de nuclis industrials, com la Colònia Manuela, els Escorials i les Colònies Arquers.

Travessa el terme la carretera C-55 de Manresa a Solsona, de la qual surten dues carreteres locals: una per l’esquerra que mena, pel pla de Bergús, al nucli de Bergús i segueix en direcció als nuclis de Su i el Miracle, tots dos del municipi de Riner (Solsonès); i una per la dreta que, travessant el serrat del Remei i la serra de Querol, arriba a la carretera C-26, de Solsona a Berga.

La població

El primer fogatge de població (cardonins), del 1359, dóna 249 focs a Cardona i la seva batllia; el del 1553 en dóna 206, que el 1689 havien passat a 548. Al segle XVIII, després d’una depressió deguda a la guerra de Successió, experimentà l’augment general a tota la comarca i assolí un màxim el 1860, amb 4.461 h. S’estabilitzà entre els 3.000 i els 4.000 h als primers decennis del segle XX i, després de la guerra civil de 1936-39, tornà a tenir un fort augment per raó de la immigració atreta per l’activitat de les mines; des d’aleshores s’hi inicià un cert descens, fins a arribar als 6.723 h el 1986, 6.445 h el 1991 i 5.882 h el 1996. La immigració iniciada el 1925 féu canviar la fesomia de la vila, que passà de ser un centre rural i menestral a un centre miner que duplicà el cens i els habitatges. En un estudi fet el 1965 la immigració predominant era la procedent d’Andalusia, seguida de la de les províncies de Barcelona, Lleida i Múrcia. Al 2005 assolí 5.232 h.

L’economia

Una bona part de les terres de secà properes a Cardona, dedicades tradicionalment al conreu de vinya i oliveres, han anat urbanitzant-se amb el pas dels anys. L’àrea conreada més extensa és a llevant de la vila, on s’obre la vall, ampla i plana, que el Cardener i l’aigua d’Ora han dibuixat. Gairebé tot aquest pla fou convertit, ja en temps antics, en una extensa horta regada pels rius esmentats i coneguda amb el nom d’horta de Cardona. Hi ha també camps de cereals sota les costes de Segalers, el clot de Coma, Planès i Bergús. Els principals conreus del municipi són els cereals (blat i ordi), els tubercles, el farratge, les hortalisses i alguns oliverars.

El castell de Cardona

© Fototeca.cat

Les activitats agrícoles són complementades amb la cria de bestiar, principalment porcí.

La indústria més important del municipi ha estat, fins al seu tancament, l’explotació de potasses. L’inici de l’extracció de la potassa va transformar una població agrícola i tèxtil en un poble bàsicament miner. La Unión de Explosivos Río Tinto, continuadora de la Unión Española de Explosivos, que, a partir de les recerques de sals potàssiques fetes arran de llur descobriment a Súria, comprà els terrenys de les salines de Cardona al duc de Medinaceli (1923), el 1925 començà l’obertura dels pous i de les mines o galeries. Les capes de silvinita, replegades fins a cinc vegades sobre si mateixes, i la posició dels sediments quasi verticals són aprofitades per a crear grans espais sota terra, i els pous arribaren a 1 300 m de profunditat. El mineral extret era enviat a la fàbrica de benefici i després, amb camions, a l’estació de ferrocarril de Súria, d’on anava al port de Barcelona per a l’exportació. El 1986 aquesta explotació donava feina a 560 treballadors, però van tancar als anys noranta.

A banda del sector miner, hi ha algunes indústries d’altres sectors. El 1992 es va crear el polígon industrial de la Cort, situat al peu de la carretera de Manresa a Solsona.

Cardona, on se celebra mercat setmanal els diumenges, encara manté viva la tradicional fira de Pentecosta, la qual, si bé originàriament era ramadera, ha anat incorporant altres sectors com els de la maquinària agrícola i industrial i l’automòbil. El tercer diumenge d’octubre se celebra la fira de la Llenega (1993). L’ensenyament cobreix fins el batxillerat, hi ha un centre d’educació especial.

El sector turístic és potenciat des dels diferents àmbits socioeconòmics i culturals del municipi, encapçalat pel castell de Cardona, el Museu de Sal Josep Arnau, la Muntanya de Sal i el Parador Nacional dels Ducs de Cardona.

La vila de Cardona

La vila de Cardona (4.666 h el 2006), situada a 506 m, es formà a la costa W del tossal on s’alçaren les primeres fortificacions que han donat lloc a l’impressionant conjunt del castell de Cardona i l’església de Sant Vicenç del Castell que la dominen.

Als segles XII i XIII s’estengué en direcció a ponent i aviat es construí una església, romànica, al lloc de laactual parròquia, de la qual resta part del campanar. La vila era formada per dos carrers paral·lels, un dels quals acabava en un portal i dues torres a migdia del temple i el cementiri i l’altre, a la plaça del Mercat. Continuà l’expansió vers ponent i el N i, abans del 1300, ja eren formats els carrers de Capdevila i d’en Cascalls. Ramon Folc VI donà el 1318 facilitats als repobladors que fessin la casa prop d’aquest darrer carrer i la bestorre. L’existència d’aquestes dues torres i de les dues de la plaça de la Fira denoten l’existència de muralles que abraçaven un gran espai no habitat. Es construí un altre carrer en direcció al Raval, el carrer d’Aguilar (dit després de Graells), cara a llevant, on encara s’alcen dues torres medievals al costat del portal. El portal de Graells, del segle XIV, dóna testimoni de les antigues muralles i és l’única de les sis portes de la vila que es conserva dreta.

El carrer Major, que surt de la plaça de l’Església, fou continuat pel de Sant Miquel fins al portal de ponent. Prop del portal de Barcelona hi havia a migdia el carreró o barbacana on donava el petit call o barri jueu. El Portalet dóna sortida a l’actual plaça de la Fira, que al segle XIV havia quedat dins el recinte murallat. La muralla, que en part es conserva, baixava des del castell, per llevant, fins al portal de Graells i, per migdia, fins al de Barcelona.

El 1854 s’obrí la muralla a l’entrada del poble per donar pas a la carretera de Manresa i s’hi bastí el portal dit de Madoz, el qual essent governador de Barcelona havia impulsat la construcció de la carretera. La muralla també fou desmuntada el 1929, quan es feren portells a les muralles amb vista a eixamplar els carrers. La formació del Raval a la sortida del portal de Graells és anterior al segle XVIII i l’eixample modern va continuar en direcció a ponent i a migdia. Les indústries s’instal·laren en una bona part a la vora del Cardener. L’edifici més notable de la vila és l’església parroquial de Sant Miquel, consagrada el 13 de juny de 1398 i convertida en parròquia el 1589. És un ampli edifici gòtic d’una gran nau de 50 m de llargada per 12,6 d’amplada i 18 d’alçada, més les capelles laterals: al presbiteri s’obren set finestrals sota els revoltons sostinguts pels nervis que s’uneixen a la clau de la volta. La portalada lateral és de cinc grans arcades ogivals sobre feixos de columnetes i la façana principal o de ponent resta per acabar. S’hi construí una espaiosa cripta (sala vuitavada amb els nervis de la volta que conflueixen a la clau del centre), que des del 1524 conserva els cossos de Sant Celdoni i Sant Ermenter (procedents de Cellers). A l’altar major, en un cambril, es venera la imatge de la Mare de Déu del Patrocini, patrona de la vila, una imatge d’alabastre d’1,40 m d’alçada que fou portada de Marsella pel comte Joan Ramon Folc l’any 1423, després d’haver-se apoderat d’aquesta ciutat. També portà la reixa de ferro que tanca la cripta, i que, segons tradició, tancava el port de Marsella. Altres edificis remarcables són la Casa Aguilar del carrer de Graells, d’època medieval; la casa dels senyors del Pujol de Planès, al carrer Major, amb finestrals gòtics geminats; i l’església gòtica de Santa Eulàlia (que fou capella de l’antic hospital). La casa de la vila és un edifici modern (1944), al migdia de la plaça de la Fira. És típica també la plaça porxada del Mercat, on se celebra, com el seu nom indica, un dels mercats urbans més antics de Catalunya, datat el 986. Al segle XV es començà a construir sobre el Cardener un pont de grans arcades, que restà inacabat i hom anomena el pont del Diable. És un mut testimoni del pas dels pelegrins que des de Montserrat anaven a Santiago de Compostel·la.

El nombre de centres i grups culturals a Cardona és força elevat. Hom destaca el Grup de Caramellaires de Pagès, l Institut dòEstudis Locals (1981) el qual edita la revista d’investigació “Cardener”, els Geganters de Cardona, la Coral Cardonina (1958), el Foment Cardoní (1964), la Joventut de Cardona (1986), el Cinema Amateur Cardoní (1968) i el grup teatral el Traspunt. També és important el Centre dels Catòlics. A la vila hi ha el Cine Modern (1945) i el Calín. Igualment hi ha diverses associacions esportives i una zona esportiva, situada a continuació del nucli urbà i al peu de la carretera del Miracle.

El Museu de Sal de Josep Arnau (1935) inclou una col·lecció de cristal·litzacions salines, diverses maquetes i treballs variats fets amb sal per Josep Arnau.

Muntanya de Sal de Cardona

© C.I.C - Moià

Des de l’abril de 1997 s’obrí al públic la visita de la Muntanya de Sal, antiga explotació minera de sals potàssiques. S’accedeix a la mina anomenada Neus o Minilla, una galeria de més de 300 m de longitud i 80 m de profunditat, on es pot gaudir de formacions i plegaments geològics amb formes i colors molt espectaculars. El 2003 s’inaugurà el Parc Cultural de la Muntanya de Sal, projecte que ha permès la rehabilitació de diverses galeries de les mines de sal.

L’Arxiu Històric de Cardona (1986), situat a la plaça de la Fira, és on es guarda la mil·lenària carta de repoblament de la vila elaborada pel comte Borrell II l’any 986 i altra documentació de Cardona. La vila disposa també biblioteca municipal.

El segon diumenge de setembre se celebra la festa major de la vila de Cardona i a la plaça de la Fira té lloc el correbou, documentat des de la fi del segle XV i que tradicionalment consistia a dirigir vedells o vaques geniüdes vers el recinte fet amb carros del poble, on es torejava i es feien pallassades amb la cargolera que duia un home dins; modernament s’ha convertit en un espectacle taurí de festa major que també se celebra a la plaça de la Fira, però en una plaça de toros desmuntable. La festa major de Cardona també té el tradicional concurs de figures de sal. Per les festes de Nadal es fan representacions dels Pastorets. Al final de la dècada del 1970 la societat el Rovell de l’Ou recuperà les festes de Carnaval. Els caramellaires de Cardona són documentats al segle XVI i per Pasqua les diverses colles del municipi fan les seves cantades. Quan arriba Corpus, per la vuitada, cada dia de la setmana celebra festes un barri de la població. El quart diumenge de maig es fa un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Remei. La festa del Castell de Cardona és el primer diumenge de setembre i commemora la mort de sant Ramon Nonat al recinte del castell el 1240.

Altres indrets del terme

Fins el 1848 el territori extramurs de Cardona formà un terme o municipi autònom anomenat el Veïnat de Cardona. El nucli més important és el raval de la Coromina.

Vora la carretera que va al Miracle hi ha el raval miner de les Colònies Arquers. També es vinculen a la vila de Cardona els barris de la Colònia Manuela, situada al costat de la Coromina i als peus de la carretera de Manresa, els Escorials, al costat de l’anterior i el barri de Bergús.

A l’antic camí de Manresa, que passava per ponent del Salí de Cardona prop de les pedreres, hi hagué l’església de Santa Cecília. Al sector S del terme, a prop de la carretera que porta al Miracle, hi ha l’ermita de la Mare de Déu de Lourdes, on se celebra un aplec el Dilluns de Pasqua; al sector NW, envoltada de masies, hi ha l’ermita de Sant Salvador i a l’extrem NE, camí de Navel, hi ha la masia de Sant Tovà.

La història

La història de Cardona es remunta a l’època prehistòrica, com ho demostra el material neolític trobat al tossal del castell. També hi ha material ibèric i romà, i l’explotació dels afloraments de sal sòdica són documentats ja en Cató el Censor, Plini el Vell i Aulus Gel·li.

El primer esment del castell de Cardona es pot datar el 798, quan Lluís el Piadós encomanà a un comte Borrell, hispanovisigot, la fortificació dels castells o guaites de Casserres i de Cardona (que eren ja en decadència), a la frontera de ponent de la Marca, abans de la conquesta de Barcelona, fortificació que probablement no arribà a dur-se a terme. La veritable reconstrucció d’una fortalesa en aquest lloc fou realitzada per Guifre el Pelós vers el 880, quan establí la frontera al Cardener i es determinà a repoblar aquest sector. La carta de poblament de Cardona, que el comte Borrell II concedí el 23 d’abril del 986 i que també signava el senyor de Cardona Ermemir anomenat vescomte, donava privilegis com l’exempció de la quarta part de l’impost dit del toloneu o la concessió de la sal extreta de les pedreres cada dijous, obligava els homes de la vila a invertir un dia setmanal en l’obra del castell, sancionava alguns crims segons les lleis gòtiques i exhortava a la defensa del castell i a l’ajuda al comte de Barcelona contra els enemics.

Cardona fou una honor dels vescomtes d’Osona, dels quals procedia l’esmentat Ermemir, bé que el comte de Barcelona en mantenia el suprem domini feudal. Ramon Folc (I), mort el 1086, fou el primer a anomenar-se vescomte de Cardona (proemi dels Usatges, 1068). El llinatge dels Cardona fou enaltit amb el títol de comtes de Cardona el 1375 (Hug II, mort el 1400, fou el primer comte). L’extens territori que en depenia, engrandit amb la incorporació del vescomtat de Vilamur (1381) i les baronies de Bellpuig d’Urgell i de Juneda, s’anomenà des d’aleshores comtat de Cardona. Finalment, el 1491 Ferran II nomenà Joan Ramon Folc (IV) duc de Cardona en premi a la seva fidelitat a la casa dels Trastàmara (amb qui estava emparentat pel seu matrimoni amb Aldonça Enríquez, tia de Joan II) i alhora li fou investit el comtat de Pallars, erigit en marquesat el mateix any. A partir d’aquest moment el vell llinatge dels Cardona estigué cada vegada més pròxim a la casa reial castellana. El vescomte Ramon Folc (VI) donà el privilegi a la vila d’elegir els consellers que hom cregués necessaris. Els cònsols, que ja existien abans, eren quatre i des d’aleshores fins al segle XVII, formaren també a Cardona els síndics de Clariana, Coaner, Torroella, el Cint, Capolat, Correà, Fals, Castelló i Castelltallat, que constituïen els anomenats nou castells de Cardona, i també els de Súria i Ardèvol. Els cònsols administraven la vila i el batlle nomenat pels senyors mirava per llurs interessos, feia complir els acords del consell i administrava justícia. Durant la regència del mariscal francès La Mothe, a la guerra dels Segadors, els cònsols i els consellers podien presentar una terna entre els consellers, de la qual el mariscal elegia el batlle. El 1576 el duc donà un extens privilegi sobre l’actuació del mostassaf. Hi hagué altres disposicions que el 1852 es concretaren en un extens Bando de buen gobierno y policía urbana donat pel governador civil de Barcelona. Entre els gremis es destacà sempre el dels corders, ofici que perdurà fins el 1936.

Els dominis dels vescomtes de Cardona s’anaren estenent cap a la Segarra i les terres de Maldà, i el 1217, pel casament de Ramon Folc IV amb Agnès de Torroja, el vescomtat adquirí l’extens domini dels Torroja, senyors de Solsona. El copiós heretatge dels Cardona, que comprenia també els patrimonis de Prades, Entença, Pallars, Vilamur, Empúries i Sogorb, passà el 1690 per matrimoni de la duquessa Caterina d’Aragó Folc de Cardona amb Juan Francisco de la Cerda al llinatge castellà dels ducs de Medinaceli. Avui subsisteix encara el títol ducal de Cardona, detingut per una filla del duc de Medinaceli i el ric arxiu del llinatge es troba repartit entre Madrid i Sevilla (Casa de Pilatos), on viuen dues branques del tronc ducal de Medinaceli.

La vila anà desenvolupant-se al llarg dels segles XI i XII: el Cardener era aprofitat per diversos molins, s’explotava la sal, i es feia mercat. El 1013 ja és esmentada l’església de Sant Miquel, filial de la de Sant Vicenç. Vers el 1090 fou introduïda en aquesta canònica la reforma augustiniana. Vers el 1120, l’abat Ramon i els vescomtes Bernat Amat i Almodis de Barcelona donaren un document on es constitueix la ingenuïtat dels homes de la vila, una espècie d’estatut dels seus homes lliures (reconeixia els drets exclusius de Sant Vicenç i els vescomtes; el percudit podia fer esmenar l’ofensa amb el doble; el senyor cobrava el terç dels deutes que feia cobrar; els qui anaven al mercat, a la sal o als molins de Cardona no pagaven si passaven per la vila i els qui passaven pels afores pagaven 12 diners; els jugadors a les taules o daus amb penyora pagaven 12 diners; el comú cobrava 6 diners de la sal venuda cada setmana, etc.). Hi consten 88 ingenus (caps de casa) però al seu costat hi havia el castellà, el batlle, els clergues, cavallers i els qui no eren ingenus (sense comptar probablement els habitants de les masies), o sia que el cens era molt superior a 88 famílies.

L’hospital de la vila existí almenys des del segle XI i era situat a l’entrada del carrer del Mercat, prop de la capella de Santa Eulàlia (on hi ha un passadís sota les cases amb arcs ogivals). Dotat pel vescomte Ramon Folc (I) i els seus successors, fou anomenat també hospital de pelegrins. Als segles XIII i XIV depenia del monestir de Sant Vicenç. A causa de les pestes de mitjan segle XIV el monestir i els cònsols de la vila hagueren d’engrandir-lo (hom comprà la casa dels Aguilar). Perdurà fins al segle XVI, però la capella de Santa Eulàlia tingué culte fins al segle XIX. A la segona meitat del segle XVI funcionava ja l’Hospital de Sant Jaume, al N de la vila, que durant la guerra del Francès fou destruït pel general Lacy, per motius militars; aleshores s’habilità una casa del carrer de Sant Miquel, fins a la inauguració el 1855 del nou Hospital de Sant Jaume, pròxim a l’anterior.

La sufragània de Sant Miquel (després parròquia) anà adquirint nous serveis, per tal com era més adequada als vilatans que l’església de Sant Vicenç: el 1223 aconseguí el dret d’enterrament, el capellà era anomenat rector abans del 1280 i el 1322 ja estava en construcció el temple actual, consagrat el 1398. Tingué una gran transcendència en la religiositat de la vila i d’aquesta església el trasllat solemne dels cossos dels màrtirs sant Celoni i sant Ermenter des del priorat de Cellers (de Llanera) el 19 d’octubre de 1399, acompanyats del comte Hug II i de molts personatges (fou en realitat una espècie de robatori del qual el papa Benet XIII absolgué el comte en un decret del 7 de gener de 1400); les relíquies foren dipositades a l’altar major fins a la construcció de la cripta.

La vila i els seus habitants fruïren de la producció de sal gemma. La primera referència escrita és a la carta de repoblament donada per Borrell (II). Segons aquesta, els veïns de Cardona tenien el dret a aprofitar tota la sal que poguessin arrencar del salí els dijous de cada setmana. Aquesta pràctica es mantingué fins al segle XIV. El 1352, a causa de diferents disturbis i abusos en el moment de percebre les franquícies, s’arribà a un acord entre els cònsols de la vila i el vescomte Hug (II). Per aquest acord es substitueix el dret de recollir la sal tots els dijous, per la percepció, una vegada l’any, d’unes determinades mesures de sal per cada cap de família. Les mesures de sal s’anomenaven “aimines” i “cistelles” i consistien en vuit quintars i mig, i dos quintars i mig, respectivament. L’any 1714, acabada la guerra de Successió, la sal de Cardona fou estancada i, paral·lelament, el duc es negà a pagar les “aimines” i “cistelles”. Ssinicià aleshores un període de reclamacions per part dels cònsols i l’ajuntament de la vila demanant el dret dels veïns a percebre les mesures de sal. Finalment, el 1858 s’arribà a una transacció. Les “aimines” i “cistelles” van ser substituïdes per una pensió anual de 15 000 rals. Aquests diners són administrats per la Junta d’Aimines, en representació dels caps de família de la vila. Una de les tasques de la Junta era invertir les pensions en les necessitats de la vila, com les millores urbanístiques, l’ajuda als soldats o el proveïment d’aigua. Actualment el seu servei principal és l’administració del servei d’aigües.

Durant la guerra dels Segadors hi hagué greus tensions a causa de la posició dels Cardona, totalment al costat del rei castellà. Essent el castell un lloc clau estratègicament per a la defensa del Principat, fou ocupat per les forces de la Generalitat i el rei francès donà ordre (1642) de confiscar els estats i els béns del duc. El títol fou atorgat al mariscal La Mothe.

Al començament del gener del 1643 esclatà un motí a la vila, dirigit per Joan i Josep de Pallarès, que comptava amb més de 500 persones compromeses a la comarca, però foren derrotats per les forces enviades des de Barcelona pel lloctinent. La custòdia del castell estigué a mans dels francesos en 1647-50. Les tropes de Felip IV de Castella entraren a Cardona al juny del 1652 i el mateix any el duc Lluís recuperava els seus dominis.Però la importància estratègica encara es féu més palesa en la guerra de Successió, quan el castell i la vila foren un dels màxims centres de resistència contra Felip V. Del 1711 al 1714 el castell resistí forts assalts. A la caiguda de Barcelona, l’Onze de Setembre de 1714, entre les clàusules de rendició hi havia el compromís de rendició del castell de Cardona, últim baluard dels catalans. Berwick envià a Cardona el comte de Montemar, el qual signà amb Desvalls, governador de la ciutat i del castell, la capitulació de Cardona, darrera que signava al Principat una autoritat austriacista, per la qual hom reconeixia la immunitat de les persones i els béns dels defensors de Cardona.

Durant la guerra del Francès el terme de Cardona tornà a ser protagonista de fets bèl·lics. Hi hagué una cruenta batalla a la partida de Sant Quintí, a ponent de la vila, que representà una severa derrota per als francesos, comandats per Macdonald. Malgrat que els francesos no entraren ni a la vila ni al castell, la població i l’entorn en sofriren molt les conseqüències.

Durant el Trienni Constitucional els absolutistes bloquejaren el castell de Cardona i la guarnició liberal, dirigida per Manuel Fernández, que resistí molt de temps, però el 9 de juliol de 1823, sollevada la vila i part de la guarnició de la fortalesa, hagué de capitular davant la proximitat de les tropes del baró d’Eroles.

Les guerres carlines del segle XIX també posaren en perill continuat Cardona, tan pròxima als focus carlins de Berga i Solsona dirigits pels Tristany d’Ardèvol. Al setembre del 1836, durant la primera guerra Carlina, hi hagué una conspiració a la vila a favor del pretendent Carles per lliurar el castell als seus generals, que fracassà. Els atacs dels carlins es concentraren aleshores a les salines i intentaren d’apoderar-se de la vila; hagué de venir a defensar aquestes terres el general Mina i el baró de Meer féu bastir noves fortificacions (1837). El barri de la Coromina fou destruït en part a la fi del 1836 pels carlins, i tornà a sofrir el foc el primer de gener de 1839 i el 29 de juliol els carlins encara incendiaren cases de la muralla cardonina. El 1840 el coronel Prim era cap de la guarnició de Cardona.

A la segona guerra Carlina, dita dels Matiners, començada i dirigida a la comarca per Rafael Tristany el 1847, el sometent i la guarnició de Cardona intentaren de capturar-lo, però aquest reeixí amb uns 500 homes d’escalar la muralla de la vila, que saquejaren. Amb aquesta acció Tristany intentava de dividir l’exèrcit liberal que atacava el general Cabrera vers la banda de Serrateix i Berga. Els carlins no tingueren gaire suport a Cardona durant la tercera guerra Carlina, tanmateix el 31 d’octubre de 1872 entraren a la Coromina.