D’origen noble —era baró d’Esponellà—, estigué vinculat políticament a la Lliga Regionalista. El seu ideari queda reflectit en el recull d’articles Pro patria. Estudis polítics i sociològics (1907). Col·laborà a La Veu de Catalunya i Joventut. Al servei del regeneracionisme, i en coherència amb l’opció política que havia pres, la seva literatura reflecteix algunes de les concepcions més típiques del modernisme, i s’orienta cap al realisme amb l’objectiu de definir les classes barcelonines acomodades. En aquest sentit, publicà les novel·les Redempció (1905), on proposa la salvació per la ciència i la literatura; Daltabaix (1907), en què presenta l’aristocràcia corrompuda que pacta, a través del matrimoni, amb la burgesia enriquida, i En Poudor (1908), una història sobre el fracàs de la burgesia. Altres novel·les també d’un to naturalista i costumista són Després del ball (1908) i Miratges (1915).
També escriví narrativa breu, amb títols com Fantasies. Aplec d’impressions (1905), aplec de contes i de poemes en prosa, Aristocràtiques (1910), i la secció Del meu carnet de La Il·lustració Catalana, que aplegà en els volums Petites narracions, Gent coneguda i Vistes de Barcelona. És autor, a més, del llibre de viatges, fruit dels seus contactes polítics, Els catalans a Bascònia (1906), com també de l’assaig literari La novel·la catalana (1912), que té l’origen en una conferència llegida el 1910 a l’Ateneu Barcelonès, i de les obres Pro Patria. Estudis polítics i sociològics (1907) i Del meu carnet. Gent coneguda (1907). És pare de l’arqueòleg Epifani de Fortuny i de Salazar.