De família carlina, rebé el nom de Carles en honor del pretendent Carles de Borbó. Formà grup amb Jo Ginestou, Carles Bauby i Albert Bausil. Es caracteritza, com a poeta, per la malenconia i la ironia. Autor dels reculls Les jours passés (1920), Tendre Paris (1921), Eaux vives (1922), Bucoliques et almanach (1927) i, en prosa, de l’assaig filosòfic Essais et propos (1920), de la novel·la fantasiosa i satírica La veuve de minuit (1926) i de l’estudi històric Carlistes et légitimistes (1937). Col·laborador de publicacions com La Tramontane, Le Roussillon i Le Coq Catalan.