Carles Maria Isidre de Borbó

(Madrid, 1788 — Trieste, 1855)

Pretendent carlí a la corona d’Espanya amb el nom de Carles V.

Fill de Carles IV i germà de Ferran VII. Durant la Guerra del Francès residí a Valençay fins el 1814, que retornà a la península Ibèrica i fou nomenat general de brigada de carrabiners. El 1823 començà d’agrupar els elements absolutistes més radicals (apostòlics), descontents de l’actitud moderada de Ferran VII després del Trienni Liberal, i tres anys després ja era cap visible d’aquesta fracció. El 1830 reconegué la Pragmàtica Sanció, però la reacció dels seus partidaris determinà el govern d’obligar-lo a marxar a Portugal. Mort Ferran VII, no reconegué Isabel II i llançà un manifest (1 d’octubre de 1833), pel qual s’intitulava rei, i immediatament esclatà la primera guerra Carlina (1833-40). L’entrada de les tropes isabelines l’obligà a anar-se'n a Anglaterra (tractat d’Évora-Monte, 1834); el mateix any aconseguí de tornar a la península Ibèrica (juliol del 1834) i residí a Navarra durant la guerra (en maig-juliol del 1837 féu una expedició a Catalunya amb el seu exèrcit, i a Solsona fou rebut pels bisbes de Lleida i Solsona). El conveni de Bergara (1839) l’obligà a anar a França; residí a Bourges, on abdicà a favor de Carles Lluís, comte de Montemolín (1845); utilitzà des d’aleshores el títol de comte de Molina.