Carles VII de França

(París, 22 de febrer de 1403 — Mehunsur-Yèvre, 22 de juliol de 1461)

Rei de França (1422-61).

Fill i successor de Carles VI. Delfí (1417), estigué al costat dels armanyaguesos, que el reconegueren rei a la mort del seu pare (1422), malgrat les estipulacions del tractat de Troyes , mentre que el duc de Bedford s’intitulà regent de França en nom d’Enric VI. Les victòries angleses motivaren una profunda penetració en territori francès: Xampanya, Maine, Anjou. La crítica situació de Carles VII fou salvada per Joana d’Arc, que féu aixecar el setge d’Orleans (1428) i consagrar la legitimitat de sobirà francès fent-lo coronar a Reims (1429). Assassinat l’incapaç favorit La Trémoille (1433), s’inicià la reacció dirigida pel conestable Richemont i el clan dels Anjou, dirigit per la sogra del rei, Violant d’Aragó. El tractat d’Arràs (1435) separà el duc de Borgonya de l’aliança anglesa; les forces de Carles VII entraren a París (1436) i obtingueren una sèrie de victòries sobre els anglesos, amb els quals foren signades treves el 1444, prorrogades fins el 1449. Carles VII dominà diverses revoltes feudals, notablement la dita de la Praguerie (1440), i procedí a la reestructuració de l’exèrcit i de les finances, mentre el comerç marítim prengué nou impuls amb Jacques Coeur. La guerra contra els anglesos fou represa: fou reconquerida Normandia (1449-51) i Guiena (1451-53), darrers episodis de la Guerra dels Cent Anys; el domini anglès a França restà reduït a Calais. El 1438, per la Pragmàtica Sanció de Bourges, foren aprovades les decisions del concili de Basilea i establertes les llibertats de l’església francesa.