Cursà la carrera de dret, però ja des de petit revelà un gust precoç pels espectacles. Els seus estudis, el seu treball com a advocat i el fet de formar part de diverses companyies escèniques el portaren a viure a diferents ciutats d’Itàlia. S’inicià en el teatre amb algunes obres per a la companyia de còmics del teatre San Samuele de Milà (Griselda, Don Giovanni Tenorio, etc.). A Pisa (1745-48), on exercia la carrera d’advocat, escriví Arlecchino servitore di due padroni, bé que els anys decisius com a comediògraf començaren el 1748. A partir d’aquest any treballà com a autor per a la companyia del teatre Sant’Angelo de Venècia, que dirigia Medebac, i cinc anys després passà al teatre San Luca, de la mateixa ciutat, del qual era empresari Vendramin.
Considerat el gran renovador de la comèdia italiana, en les seves comèdies cercà un ideal de comicitat discreta que formés part de la vida de cada dia, contràriament al ridícul inoportú i al còmic gratuït de la Commedia dell’Arte. Bàsicament, substituí els personatges estereotipats de determinats caràcters o tipus socials per personatges de comportament i afeccions molt més individualitzats i matisats, d’acord amb una visió realista del desenvolupament del drama. La complexitat dels personatges repercutí també en els arguments, que esdevingueren per força menys previsibles i més variats, i en el diàleg, més elaborat i del qual era exclosa qualsevol improvisació per part dels actors. Eliminà també la comicitat grollera de la qual abusaren els seus predecessors, que substituí per un humor més subtil i d’un cert moralisme, amb el qual ridiculitzà vicis com la impostura, la hipocresia i la prepotència. Els personatges s’expressen amb un llenguatge viu i natural, sovint també en dialecte venecià, el qual fins llavors havia estat emprat solament per a crear efectes caricaturescs i ridículs. Imposà als actors la memorització del text a fi d’evitar la improvisació i, per tant, l’artifici i la vulgaritat. Cal esmentar La vedova scaltra (1748), La famiglia dell’antiquario (1749), La buona moglie (1749), La bottega del caffè (1750), La locandiera (1753), Il campiello (1756), Gli innamorati (1759), La casa nova (1762), Sior Todero brontolon (1762).
El 1762 anà a París, on ensenyà italià a les germanes de Lluís XVI i escriví textos per a la Comédie-Italienne. Més endavant li fou concedida una pensió que, retirada per l’assemblea legislativa (1792), li fou atorgada novament l’endemà de la seva mort. A París escriví en francès Mémoires (1787) i diferents comèdies, entre les quals Le bourru bienfaisant, que ell mateix traduí a l’italià per Il burbero di buon cuore (1771), fou la més aplaudida i sobre la qual Vicent Martín i Soler escriví l’òpera italiana homònima (1786).
La seva concepció del teatre fou durament criticada per Carlo Gozzi, el qual pretenia de restaurar la Commedia dell’Arte, i per l’acadèmia Granelleschi, consevadors en literatura i política.
En el camp operístic, fou també un reformador important en la concepció dels llibrets, en els quals aplicà els principis exposats anteriorment i es limità gairebé exclusivament a l’opéra-comique i a l’opera buffa, que desenvolupà partint de models napolitans, i als entremesos (intermezzi). Les seves innovacions en aquests gèneres tenen, però, algunes particularitats, com la simplificació dels arguments, amb la qual cosa l’obra guanyava en interès; la reducció d’escenes de lluïment virtuosístic del solista; el recurs freqüent al cor, duets, trios i quartets, i finals més espectaculars. Aquest llibretista és autor de més de cinquanta llibrets d’opéras-comiques, uns vint intermezzi i set òperes, més aviat poc reeixides. Col·laborà sobretot amb Baldassare Galuppi (L’Arcadia in Brenta, 1735; Il mondo alla roversa ossia Le donne che comandano, 1750; Il paese della Cuccagna, 1750; De gustibus non est disputandum, 1754; La diavolessa, 1755; La cameriera spiritosa, 1766; etc.), i també amb Legrenzio Vincenzo Ciampi (Bertoldo, Bertoldino e Cacasseno, 1749; Amore in caricatura, 1761) i Antonio Salieri (Il talismano, 1779), entre d’altres.
A Barcelona, ja durant el segle XVIII es feren nombroses traduccions castellanes de les seves obres; entre el 1815 i el 1829 el menorquí Vicent Albertí n’adaptà, en català, cinc comèdies —encara inèdites—, representades a Maó fins a mitjan segle XIX. Posteriorment, hom coneix les versions de J. Casas-Carbó (La dispesera, 1906), Ambrosi Carrion (La viuda desitjada), Narcís Oller (El sorrut benefactor i L’avar, 1909; El vano, 1908-09) i A. Puiggarí (La malalta fingida, 1911). Joan Oliver traduí també El criat de dos amos (1962).