El 1978 rebé el Premio del Espectador y la Crítica. Col·laborà en tots els muntatges d’Adolf Marsillach per a la Compañía Nacional de Teatro Clásico i creà una sèrie d’espais escènics que van des de l’abstracció sintètica d' El médico de su honra (1986 i 1994), de Calderón, o de La Celestina (1988) fins a la brillantor barroca i l’esclat lluminós de Don Gil de las calzas verdes (1994), de Tirso de Molina.