Fill de la cantant de fados Lucília do Carmo, a la mort del seu pare (1962) es feu càrrec del local familiar, on s’interpretaven fados, que començà a cantar en públic el 1963. Obtingué un gran èxit amb les seves interpretacions i el 1976 representà Portugal al Festival de la Cançó d’Eurovisió. Juntament amb Alfredo Marceneiro i Camané és considerat el cantant de fados masculí més important de la història, i el gran renovador del gènere, amb influències de Frank Sinatra i la bossa nova, entre d’altres.
De les seves cançons més conegudes es poden esmentar Bairro alto, Lisboa, menina e moça, Canoas do Tejo i Os putos. Enregistrà una cinquantena d’àlbums, entre els quals hi ha Fado em tom maior (1964), No curto-circuito (1970), Dez fados vividos (1978), Um homem no país (1983), Mais do que amor é amar (1986), Que se fez homem de cantar (1990), À noite (2007) i Fado é amor (2013).
Impulsor destacat per al reconeixement del fado com a patrimoni immaterial de la humanitat de la UNESCO (2011), es retirà el 2019. Fou el primer artista portuguès a obtenir un premi Grammy llatí (2014), i obtingué també un premi Goya (2008) i el títol d’oficial de l’orde del Mèrit (2016), entre altres distincions.