Carme Amaya i Amaya

Carmen Amaya
(Barcelona, 2 de novembre de 1913 — Begur, Baix Empordà, 19 de novembre de 1963)

Carme Amaya i Amaya

(CC0)

Ballarina de família gitana, nascuda en una barraca del Somorrostro de Barcelona, filla d’un guitarrista flamenc.

Ja de petita ballava als locals públics de la ciutat. Arran de la passió en la interpretació de les seves danses, fou coneguda en els primers anys com a El torbellino gitano. A finals de la dècada de 1920, Raquel Meller la incorporà a la seva companyia per anar a París, on l’any 1929 actuà, formant part del Trío Amaya. Treballà per a la productora Filmófono en els films La hija de Juan Simón (1934), començat per Nemesio A. Sobrevila i acabat per José Luis Sáenz de Heredia i Luis Buñuel; María de la O (1935-36), de Francisco Elías i La Casa de Troya (1936), de Joan Vilà i Vilamala i Adolfo Aznar. Més tard, triomfà com a ballarina a Lisboa i Buenos Aires.

Després de formar un quadre flamenc amb els seus pares i germans, el 1942 féu una sèrie ininterrompuda de gires als Estats Units. El 1945 interpretà a Mèxic el film La luna enamorada , de l’espanyol José Díaz Morales. El 1947 tornà a Espanya i un any després féu una tournée per Sud-amèrica, Europa i el nord d’Àfrica. Tres anys més tard tornà a Barcelona, on representà un espectacle de gran influència nord-americana. La seva darrera intervenció al cinema fou a Los Tarantos (1963), de Francesc d’Assís Rovira i Beleta. El 1952 es casà amb Juan Antonio Agüero, el seu guitarrista. Una de les seves millors creacions fou el Bolero (de Ravel).

Artista genial, on cal remarcar el seu ritme, les seves contorsions i la duresa d’expressió de rostre i de cos. Hom la considera una de les artistes més extraordinàries del ball flamenc. Fou membre honoris causa de molts conservatoris americans. En homenatge a la seva obra, rebé, poc abans de morir, l’ ‘Orden de Isabel la Católica’.