Vida
Nascuda en una barraca del Somorrostro de Barcelona, de família gitana i filla del guitarrista flamenc José Amaya, El Chino, de molt petita ja ballava en locals públics de la ciutat, on fou coneguda com La Capitana o El Torbellino Gitano, arran de la passió en la interpretació de les seves danses. El 1929 Raquel Meller la incorporà a la seva companyia per anar a París, on actuà formant part del Trío Amaya. Triomfà com a ballarina a Lisboa i Buenos Aires (on un teatre porta el seu nom), i el 1941 es presentà i feu gires als EUA amb el quadre flamenc Carmen Amaya and Her Gipsy Dancers, en el qual participaven els seus pares i germans.
El 1947 retornà a Barcelona. L’any següent feu una llarga gira per Llatinoamèrica, Europa i el nord d’Àfrica. Es casà amb el seu guitarrista, Juan Antonio Agüero (1952). El 1958 retornà de nou a Barcelona. Una de les seves millors creacions fou el Bolero (de Ravel).
En el cinema debutà per a la productora Filmófono en La hija de Juan Simón (1935), començat per Nemesio A. Sobrevila i acabat per José Luis Sáenz de Heredia i Luis Buñuel; María de la O (1935-36), de Francisco Elías, o La Casa de la Troya (1936), de Joan Vilà i Vilamala i Adolfo Aznar (estrenat el 1939). Protagonitzà el curtmetratge cubà Embrujo del fandango (1941, Egon Klein) i el nord-americà Spanish Original Gipsy Dances (1941, Jack Kemp), i rebé un premi especial de l’Acadèmia de Hollywood (1942). A Mèxic interpretà tres films, entre les quals La luna enamorada (1945), de l’espanyol José Díaz Morales. La seva última interpretació cinematogràfica fou a Los Tarantos (1962, Francesc Rovira i Beleta), pel·lícula que no va poder veure estrenada.
Artista genial, on cal remarcar el seu ritme, les seves contorsions i la duresa d’expressió de rostre i de cos, és considerada una de les grans artistes del ball flamenc. Era membre honoris causa de diversos conservatoris americans, i el president dels EUA H.S. Truman li reconegué els mèrits de ballarina (1955). En homenatge a la seva obra, rebé, poc abans de morir, l’Orden de Isabel la Católica.
A Begur visqué els últims anys al Mas de Can Pinc, convertit el 1987 en el Centre Cultural Carmen Amaya i avui seu de l’Associació Nereo Preservador del Medi Ambient.
Altres films
1944 Somnis de glòria (Follow the Boys), A.E. Sutherland; Cames de plata (Knickerbocker Holiday), H.J. Brown.
1945 Parleu amb el meu advocat (See My Lawyer), E.F. Cline; La luna enamorada o Los amores de un torero, J. Díaz Morales [Mèxic].
1953 Dringue Castrito y la lámpara de Aladino, L. Moglia Barth [Argentina].
1955 Música en la noche, T. Davison [Mèxic].
Bibliografia
- Bois, M.: Carmen Amaya o la danza del fuego. Espasa-Calpe, Madrid 1994 [Pròleg d’Antonio Gades].
- d. a.: “Carmen Amaya”, La Caña. Revista de flamenco, núm. 1, 1991, p. 4-35.
- Hidalgo Gómez, F.: Carmen Amaya. Cuando duermo sueño que estoy bailando. Libros PM - Ediciones Araceli Palma. José Membrive, Barcelona 1995.
- Molinas, L.: “40è aniversari de la mort de Carmen Amaya”, Revista del Baix Empordà, núm. 3, 2003, p. 16-29.
- Parés, M.: Carmen Amaya, en la azotea del viento. El Álamo - RTVE, Madrid 1997 [Vídeo].