Carme Riera i Guilera

(Palma, Mallorca, 12 de gener de 1948)

Carme Riera i Guilera

© Fototeca.cat

Escriptora i professora.

El 1965 es traslladà a Barcelona, on es llicencià en filosofia i lletres i es doctorà en filologia hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona. Dedicada a l’activitat docent, ha estat catedràtica de literatura i llengua castellanes en instituts d’educació secundària i, des del 1995, a la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 2002 fou nomenada directora de la càtedra José Agustín Goytisolo. El 1974, amb Te deix, amor, la mar com a penyora, guanyà el premi Puig i Llensa de la revista Recull, relat que donà títol al seu primer aplec (1975). Seguí un segon volum de narracions, Jo pos per testimoni les gavines (1977).

Ha escrit també una biografia per a infants, Quasi bé un conte, la vida de Ramon Llull (1980) i el reportatge Els cementiris de Barcelona (1981), amb la col·laboració de les fotògrafes Pilar Aymerich i Colita. Ha col·laborat en nombroses revistes i publicacions, així com en programes culturals per a la televisió. El 1980 guanyà el premi Prudenci Bertrana de novel·la amb Una primavera per a Domenico Guarini (1981). Ha publicat també els llibres de relats Epitelis tendríssims (1981) i Contra l’amor en companyia i altres relats (1991), les novel·les Qüestió d’amor propi (1987), Joc de miralls (1989, premi Ramon Llull), Dins el darrer blau (1994, premi Josep Pla, i premis Lletra d’Or, Joan Crexells i Nacional de literatura del Ministeri de Cultura espanyol 1995 i premi Elio Vittorini de Siracusa 2000), sovint considerada la seva millor obra i que gira entorn de la persecució dels jueus a Mallorca, Cap al cel obert (2000, premi Crítica Serra d’Or i Nacional de Cultura 2001), La meitat de l’ànima (2004, premi Sant Jordi), L’estiu de l’anglès (2006), Amb ulls americans (2009), Natura quasi morta (2011), La veu de la sirena (2015), Les darreres paraules (2016, premi Sant Joan) i la incursió en el gènere negre Venjaré la teva mort (2018).

La seva obra assagística, d’historiadora de la literatura, és íntegrament en castellà. Cal esmentar-ne Literatura femenina ¿Un lenguaje prestado? (1982, premi María Espinosa), i els estudis literaris La escuela de Barcelona (1988, premi Anagrama), sobre aquest grup de poetes en castellà dels anys cinquanta, La obra poética de Carlos Barral (1990) i El ‘Quijote’ desde el nacionalismo catalán, en torno al tercer centenario (2005). L’any 2013 publicà Temps d’innocència, obra autobiogràfica per la qual rebé el Premi Internacional Terenci Moix.

Ha estat guardonada també amb la Creu de Sant Jordi (2000), el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el premi de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al conjunt de la seva trajectòria (2005). L’any 2012 fou elegida membre de la Real Academia Española, i en prengué possessió el 2013. El 2014 rebé el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, el 2015 el Premio Nacional de las Letras, el 2018 la Medalla d’Or de les Illes Balears i el 2019 el premi Atlàntida a la trajectòria del Gremi d’Editors de Catalunya.